dimarts, 27 de gener de 2009

Serveis funeraris

La mútua, que haig de pagar obligatòriament, em cobra cada mes 2’62 euros per despeses d’enterrament. L’altre dia m’hi vaig fixar. També cobren per altres conceptes, com assistència sanitària o baixes laborals, però en el rebut només surt un número de telèfon i diu “informació serveis funeraris 902....”. M’ho mirava i vaig pensar, si em moro hi trucaré.

He fet càlculs: a 2’62 euros mensuals per despeses d'enterrament, a l’any pago 31’44 euros i com que porto deu anys a la mútua ja els en he pagat 314’40. Un enterrament costa de mitja uns 3000 euros, per tant la meva mútua creu que encara viure 85’42 anys més i que arribaré als 120 anys d’edat. Reconforta saber que tenen tanta fe en la meva salut. O això o és que pensen embolicar-me en una bossa de plàstic i llançar-me a l’abocador del Garraf. També podria ser que considerin l’eventualitat de que desaparegui. Ja se sap que als desapareguts no els cal enterrament. Com a molt em podrien posar una làpida al cementiri amb la inscripció:
“Aquí no reposen les restes mortals de Coses2
perquè no les trobem”.

Aquest post és macabre, però ja posats: heu pensat mai les vegades que podríeu haver mort? Descomptant les típiques morts no esdevingudes per accidents de trànsit evitats in extremis per un cop de volant ràpid, una frenada agònica, unes mil·lèsimes de segon providencials, quantes vegades creieu que heu estat a punt de passar a l’altre barri?

A una amiga meva li va faltar poc per escanyar-se amb un sandvitx. Per sort estava en un restaurant i un cambrer li va fer allò que sempre surt a les pel·lícules: la va abraçar per darrera i pressionant amb les mans l’abdomen cap amunt li va fer escopir el tros de pa. Des de que m’ho va explicar em miro els paquets de pa Bimbo de reüll.

Jo el dia de la ventada vaig estar a punt de passar a millor vida esclafada per una taula voladora. Per sort es va fer miques contra la vorera, però uns segons abans i m’hagués esberlat el cap. O uns segons desprès i el cap perjudicat hagués estat el d’aquell senyor amb qui vaig creuar una mirada de què poc que ens ha anat.

Fa una sensació estranya pensar que has estat tan a prop de morir-te. I vés quin final més ridícul amb una taula al cap. Com la meva amiga, que quasi la dinya d’una mossegada a un entrepà. El que en diuen morir-se d’una patada de conill. Però posats a triar em quedo amb el cop de vent i la taula assassina perquè, ja fatalment ferida però encara conscient, potser encara hauria tingut temps de fer una darrera trucada telefònica. I és clar, hauria trucat al servei funerari de la meva mútua, a qui si no?

5 comentaris:

  1. Si, fa una sensació estranya pensar que podríem ser mortes. Segurament per què el pensament de la mort no és present en la nostra societat. Però segurament si ho tinguessim més present podriem pensar millor el que és important de la vida. Jo confesso que em sol venir aquest pensament és quan agafo un avió...

    ResponElimina
  2. Pues madre me paga "los muertos" desde que nací. Así que con lo que llevan ya recaudado por mí, me podrían incinerar por todo lo alto y hasta encargarse ellos de esparcir las cenizas, en vez de la familia. Yo podría haber muerto ya millones de veces: una por cada vez que pienso ¡qué pena de vida! Ay. El mundo salió ganando cuando la mesa decidió suicidarse contra la acera en vez de contra tu cabeza. Bendito destino (ése en el que tú no crees).

    ResponElimina
  3. Hola Calaix,jo hi penso cada vegada que vaig al metge. Sóc força hipocondriaca ;-)

    Mac,deberías pedir un entierro con coche de caballos incluido. Gracias por lo de que el mundo salió ganando. Según tu comentario, también yo he salido ganando millones de veces. Bendito destino, aunq no crea en él.

    ResponElimina
  4. Coses sense sentit (dos): és boníssim, però com he rigut amb aquest post! Uix... bé... Puc dir que m'ha fet molta gràcia, oi, encara que parli de dos --o tres-- intents d'assassinat? (Ja no comptava l'home que també va esquivar la taula voladora...)

    ResponElimina
  5. Sí, és clar que pots dir que t'ha fet gràcia, aquesta era la idea. Gràcies, Marlene i benvinguda :-)

    ResponElimina