divendres, 2 de gener de 2009

Ricard Cor de Lleó

A Ricard I rei d’ Anglaterra, duc de Normandia i Aquitània i compte d’Anjou, conegut com Ricard Cor de Lleó, li importava un rave Anglaterra excepte pel fet que li atorgava el títol de Rei. El que realment el preocupaven eren els seus dominis francesos i va ser en aquest país on va passar gran part de la seva vida. Ni tant sols sabia anglès, cosa que es veu que no era rara en els monarques del seu país.

Resulta que lluny de ser el monarca platònic i absent en nom del qual Robin Hood lluitava per la justícia contra la tirania de l’usurpador del tron, el seu germà Joan, doncs en Ricard era un home egoista, cruel i despietat fins i tot per l’època, i mira que el nivell estava alt. En les seva famosa tercera creuada, desprès de conquerir Acra, tenia en el seu poder 2.700 presoners musulmans. Va intentar negociar amb Saladí però al fracassar les converses, no s’ho va pensar dos cops i va executar els presoners. No és d’estranyar que durant molt temps les mares musulmanes els diguessin als seus nens petits per fer-los por “portat bé o vindrà el Rei Ricard i t’atraparà”. Per cert, que a Grècia, l’home del sac som els catalans, però aquesta és una altra història, que sempre m’enredo.

Estàvem amb Ricard Cor de Lleó assassinant presoners indefensos. Es diu que les negociacions prèvies a l’execució eren sobre la Vera Creu, un senyor tros de creu, una relíquia religiosa amb molt valor simbòlic pels creuats cristians, que creien que era la veritable creu en la que havia estat crucificat Jesús i que estava en mans del Sultà Saladí. Aquest anava donant llargues a Ricard, jugant-se la vida de tants i tants dels seus i finalment a Ricard se li va esgotar la paciència i apel·lant a allò tan absurd dels designis de Déu, va organitzar una carnisseria. Saladí en revenja, ja veus, va enviar la Vera Creu a Damasc, inabastable i perduda per sempre pels cristians. Aquest episodi de la història, és d’aquells que et fa preguntar-te en que cony pensaven els reis i els sultans, quan prenien decisions.

Hi ha molts historiadors que sostenen que Ricard era homosexual, altres diuen que bisexual. Us el poso amb una foto amb el seu amiguet en Felip August, rei de França i se’ls veu amb una mica de ploma, oi? Però com en la història que jo estic explicant l’homosexualitat no hi pinta res, en passem.


L’excusa de Ricard per carregar-se els presoners musulmans era que resultava molt car el seu manteniment i que no podia avançar en la seva creuada portant-los en caravana. Però que feia Ricard I a terres d’ Israel?

Doncs hi havia anat amb els seus creuats per recuperar Jerusalem, que havia caigut en mans dels musulmans, de Saladí, concretament. Els medievals creien que la ciutat Santa no podia estar en mans dels infidels i que l’havien de reconquerir. Sabien tan poc dels musulmans, que en una negociació amb Saladí, Ricard li va proposar que entregués Jerusalem com dient-li per nosaltres és un lloc sant i a tu tant se te’n dona. I Saladí va haver-li d’enviar el seu germà perquè expliqués al monarca anglès que Jerusalem és també una ciutat sagrada pels musulmans, perquè ara no recordo què hi va fer Mahoma.


El Sultà Saladí governava Jerusalem de forma més o menys magnànima. Va perdonar la vida dels seus habitants cristians quan la va conquerir, però els va obligar a pagar un impost per poder-s’hi quedar. No està massa clar si el tal Saladí era tan bona persona com algunes cròniques ens el presenten, però es veu que no era especialment sanguinari ni cruel, de fet quasi mai executava els enemics il·lustres que capturava sinó que els tractava amb hospitalitat, complia la seva paraula i no trencava les treves pactades i a més era un governant i administrador hàbil. Totes aquestes qualitats sembla que no eren habituals a l’època i per això la història el sol deixar en bon lloc.


Però estàvem amb Ricard a Acra i avançant cap al Sud, on va vèncer l’exèrcit de Saladí a la batalla d’Arsurf, i desprès es va instal·lar a Ascaló. En aquest moment la conquesta de Jerusalem semblava ja un fet i en Saladí i els seus s’encomanaven a Ala perquè es veien perduts. Ricard va posar en marxa els seus creuats dos cops, un en ple rigor d’hivern i l’altra amb l’arribada del bon temps, i les dues vegades es va quedar a les portes de Jerusalem i sorprenentment no la va atacar. Diuen que no creia que la podria conservar desprès de la conquesta, quan molts dels creuats, que eren peregrins, un cop aconseguida la fita, abandonarien Israel o Palestina, com li vulgueu dir, per tornar als seus països.

Però a mi em sembla més aviat que el valent Ricard, l’home d’una ferotgia increïble, el lluitador mític, quan estava a punt d’aconseguir la victòria definitiva, amb els musulmans de Jerusalem entregats a la desesperació i el pànic, era incapaç de decidir-se i els dubtes i la por el consumien. La por a què? Diuen que a la derrota, però pels fets sembla que més aviat tenia por a la victòria definitiva, al triomf absolut, a arribar a la cúspide, a sobrepassar la història. És un fet que es repeteix al llarg de la història, que grans homes que sembla que no tinguin por de res i quan ja han fet el més difícil i han aconseguit victòries contra tot pronòstic i es troben només a un pas de guanyar la partida, el valor els abandona, els dubtes els turmenten i són incapaços de fer la jugada final que als ha de dur al triomf, perquè resulta que aquest els espanta més que mil enemics ferotges.

Un altre dia us explicaré quan li va passar això mateix a Hitler i quina és la meva teoria sobre el caràcter d’aquests homes. Perdó per totes les errades històriques que hi pugui haver en el que acabo d’explicar. Perdó també pel rotllo. Ara ja sabeu que m'agradaria haver estudiat i sobre què miro documentals a la tele.

2 comentaris:

  1. Interessant aquesta teoria. Suposo que aixó ja entra dins de la psicologia.
    Deixant a part aquesta questió, a veure si ens expliques el perque els catalans som el home del sac a Grecia.
    M'agrada com escrius i m'alegra que facis aquest blog.
    Bon Any 2009

    ResponElimina
  2. Hola, és pels almogàvers. Van anar a Grècia per lluitar contra els turcs, però en temps de pau seguien sent uns salvatges. Els grecs van matar el seu cap Roger de Flor i aleshores va venir "la venjança catalana", que vol dir que es van passar un parell d'anys matant tota persona que se'ls creuava, homes, dones i nens.
    També és per ells que a Albània "katalà" vol dir gegant, monstre i que a Croàcia tenen una canço que diu "Ara venen els catalans, aquells que ens degollaran".
    Gràcies, Bon any 2009 per tu també.

    ResponElimina