diumenge, 11 de gener de 2009

Facebook

Tothom diu que el facebook serveix per retrobar-se amb vells amics. Jo, com sóc de poble, no el puc pas utilitzar per retrobar-me amb els amics de l’escola perquè ja els vaig veient, tant els que em cauen bé com els que no. De fet, hi ha un bar de copes que és com un facebook en viu, perquè no pares de trobar-te amb fantasmes del passat (ai, aquell amb el que jugava al carrer de casa, ostres aquell altre a qui vaig fer el primer petó, ui merda aquella altra a qui vaig fer aquella putada) i vas dient hola, hola i movent el cap a forma de salutació, mentre que la meva amiga de la infantesa (que no em cal buscar al facebook perquè seguim sent amigues) em va informant de la vida d’aquells que saludem (s’ha separat del marit, perquè ha conegut un argentí irresistible, imagina’ t amb dos fills petits, la tal s’ha liat amb la seva millor amiga que per cert té nòvio i està apunt de casar-se) i, clar, als cinc minuts tinc ganes de fugir i perdre’m per qualsevol dels bars del centre plens de barcelonins i estrangers, que afortunadament no conec de res.

Descartats els amics de l’escola, vaig pensar que podia utilitzar el facebook per contactar amb antics amics de la universitat. Em vaig asseure davant l’ordinador i la ment se’m va quedar en blanc. I no és que fos una insociable i per això no em recordo de ningú (malpensats!) al contrari la meva facultat era petita i coneixia força gent. El problema va ser que em vaig imaginar les converses quan contactéssim:

- Jo treballo a Lopez & Garcia Advocats, els coneixes, no? Ara desprès de molts anys treballant moltíssim he aconseguit que em facin sòcia i estic força contenta. Porto uns casos molt interessants i tinc possibilitats de millorar encara una mica més la meva posició. M´he casat i tinc una filla. Tots els caps de setmana que podem marxem a la Cerdanya i els estius anem a la Costa Brava. I tu què tal?

Segur, que esteu pensant, doncs tampoc és tan greu. Però és que cal llegir entre línees i aleshores diu així:

-Jo treballo a un super bufet pijo de Passeig de Gràcia on només per posar-hi els peus et foten 100 euros. Desprès d’anys currant com una esclava, apunyalant per l’esquena a tots els meus col·legues i llepant el cul dels meus caps incansablement he aconseguit que m’ascendissin. Ara ja no porto cap cas, perquè tinc uns esclaus, vull dir passants, que em fan la feina i encara aspiro a explotar-los una mica més i acabar de forrar-me. Tinc un marit presentable i avorrit i una filla que no sé quina cara fa perquè no la veig mai. Els caps de setmana vaig a fer el pijo als camps de golf o les pistes d’esquí a la Cerdanya i a seguir llepant el cul dels meus caps i/o els meus clients. A l’estiu faig al mateix però a la Costa Brava.

Ja sé que m’estic passant una mica però creieu-me que si em poses a buscar pel facebook els amics de la facultat amb més d’un i de dos, tindríem un intercanvi d’informació d’aquest estil. Però també és veritat que altres segurament no seria així. I encara seria pitjor, perquè seria senzillament igual que l’anterior però sense el component vaig triomfant per la vida i simplement seria un intercanvi d’informació insubstancial i avorrida. Però d’acord, podria donar-los a les persones el benefici del dubte i provar-ho i qui diu que un o dos no em sorprendrien.

Però aleshores arribem al problema capital i és què cony els explico jo. Exemple patètic:

-Hola, jo treballo a l’empresa familiar, força avorrit tot plegat. Segueixo soltera, sí. Sense fills. I ja està.

No m’ha quedat gaire bé. A veure tornem a provar-ho:

-Hola, jo dirigeixo l’empresa familiar, és una feina interessant. No m’he volgut comprometre i estic gaudint dels anys més plens de la maduresa abans de fer el pas de tenir descendència.

En fi, de tot en diuen comunicar-se avui en dia. Realment el que hauria de dir és:

-Hola jo treballo a l’empresa familiar i mira m’està bé perquè guanyo diners i no tinc caps. No m’he casat ni he tingut fills. Des de fa uns anys surto amb noies i tampoc és que em vagi molt bé, perquè ara mateix no tinc parella, però sóc més feliç que abans.

Doncs, ara a provar-ho perquè un noi que vaig conèixer en una estada a Anglaterra ara fa 13 anys, m´ha trobat pel facebook i estic en el moment que haig de deixar anar alguna d’aquestes frases. A veure quina trio.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada