dijous, 1 de gener de 2009

Hola, me llamo Robert

Al pis on vivia abans, un dia van trucar a la porta i al obrir em vaig trobar amb un xicot ros amb un somriure d’ orella a orella que em va dir una cosa com:

- Hola, me llamo Robert, soy inglés y soy tu nuevo vecino. Me dedico a dar masajes en casa (¿?)

Obviament li vaig dir el meu nom i em vaig oferir per qualsevol cosa que necessités. Em va resultar curiosa la seva manera de presentar-se i els meus amics feien broma dient que després d’això, jo li havia de portar un pastís de mores fet a casa, rotllo pel·lícula yanki. El cas és que l´altre dia vaig tornar a pensar en ell quan em vaig trobar a l’escala el meu nou veí, amb qui no havia parlat mai i que em va dir amb cara seria i un to sec:

-No tindràs un allargo?

Així, sense ni hola, ni sóc tal, ni res de res. I quan desprès de mirar-ho li vaig dir que no, va afegir:

-Ah, vale.

I clar, em vaig recordar d’en Robert que quan me’l trobo pel carrer encara em saluda amb el seu encantador somriure i una vegada més vaig pensar que els anglesos són una gent magnífica (no us havia parlat mai encara de la meva anglofília, oi?).

En fi, que aquest matí he tornat a tenir notícies del meu nou veí, i he pensat que potser seria hora d’invertir una tendència i que podria trucar a la porta de casa seva i dir-li amb el millor dels meus somriures:

-Hola, em dic Coses2, sóc la teva veïna i al teu llit li falta oli.

2 comentaris:

  1. Millor aniria el món si tots fòssim més Roberts amb els veïns. En tot cas el teu relat m'ha fet somriure :-)

    ResponElimina
  2. Hola anònim o anònima, m'alegro d'haver-te fet somriure.

    ResponElimina