diumenge, 18 de gener de 2009

El meu nom és Harvey Milk



Ja quan vam veure el tràiler de la pel·lícula El meu nom és Harvey Milk, li vaig dir a la Mac que aquesta tocava per compromís, perquè si no anem nosaltres a veure els biopics sobre màrtirs gais, qui hi anirà?

Jo tenia un amic alemany que no anava a veure les pel·lícules del Tom Cruise per por que un sol cèntim de la seva butxaca anés a parar a l’església de la cienciologia. Doncs, ahir jo vaig anar al cine amb l’esperança que algun cèntim de la meva butxaca arribi a alguna persona compromesa amb la lluita dels drets homosexuals. Pel mateix motiu em vaig fer sòcia d’Amnistia Internacional. I aquí acaba la meva contribució al “moviment”, a no ser que comprar novel·les infumables d’Egales a Antinous es consideri comprometre’s amb la causa gai-lèsbica.

I aquí surt un dels temes de la pel·lícula, el poder dels gais, exercit amb els mitjans que la nostra societat posa el nostre abast que són, entre d’altres, el poder del consumidor. Així com el meu amic alemany exercia el seu poder ateu quan no anava a veure les pel·lícules del Tom Cruise, els homosexuals exercim el nostre quan ens gastem els diners en negocis d'ambient. En Harvey Milk era un defensor a ultrança d’aquesta forma de poder. A mi em costa creure-hi perquè jo sé del cert que quan em gasto els diners en un restaurant gai cap part dels meus diners no anirà a parar al “moviment” però sí a regalar-li un rolex a l’amant de torn. Així doncs, no és més senzill que em gasti els diners on em doni la gana?

M’agraden els bars d’ambient, malgrat que la majoria són força cutres i com que m’agraden hi vaig i m’hi gasto els diners simplement perquè un cop allà, doncs resulta que tinc set. I les editorials i llibreries d’ambient ? A vegades em resulta dur pensar que els meus diners omplen les butxaques de persones que tenen el mal gust de publicar alguns dels llibres de qualitat ínfima que desgraciadament s'editen sota el segell de “literatura lèsbica”. Però també m’enfada que al Fnac sigui possible trobar els llibres ordenats per qualsevol temàtica imaginable, però mai sota el rètol “homosexual”. Ni tant sols a la seva pàgina web (ni tampoc a la de la Casa del Libro) hi ha manera de trobar els llibres organitzats per aquesta temàtica. Hi ha qui defensa que és innecessari, perquè realment aquesta temàtica no existeix. Jo personalment, durant una època de la meva vida, vaig sentir la necessitat de llegir novel·les amb protagonistes lesbianes. No sé massa bé el per què, suposo que per poder-me reconèixer en els personatges, farta d’una societat i una cultura tan ferotgement heterosexual que durant anys no m’havia retornat mai la meva pròpia imatge. I sí, hòstia, hagués estat còmode poder anar al Fnac i dir avui em ve de gust comprar-me un llibre d’ambient i apa allà els tingues tots bens posadets a la seva prestatgeria corresponent amb el seu rètol. I segurament això hagués contribuït a fer-me sentir més “normal” que no pas haver de buscar una llibreria especialitzada on venen des de les novel·les més victorianes de l’E.M. Forster fins a un munt de pel·lícules porno.

Però si tinc els meus dubtes sobre la idea de que els diners homosexuals hagin d’anar a negocis també homosexuals, el que de cap manera no puc entendre són les lesbianes que els molesten els negocis, les activitats o els aconteixements que porten el segell gai o lèsbic. D’acord el vi gai és una parida, però hi què? Si hi ha gent que li ve de gust, doncs que se’l begin i que els aprofiti. I si no em molesta consumir en productes obertament heterosexuals (perquè mireu-vos la publicitat de la tele i digueu-me quin producte no es ven com fet i dirigit als heterosexuals exclusivament) doncs, perquè m’ha de molestar que un vi porti l’etiqueta gai? I sí, els Eurogames són sobretot un negoci, però ostres, no tenim també dret nosaltres a divertir-nos i no és veritat que a vegades ens agrada fer-ho estant en companyia de persones que comparteixen la nostra orientació sexual? I sí no t’agraden, doncs no hi vas, però per mi és incomprensible que una lesbiana que mai a la vida ens ha enviat un article de diari parlant de la discriminació dels homosexuals al món, consumeixi un sol minut del seu temps i de la seva energia en enviar-nos no un sinó dos articles criticant la celebració dels Eurogames.

He acabat per pensar que hi ha persones que no suporten la idea de pertànyer a una minoria i que es passen la vida lluitant contra la evidència de que no som ni serem mai com la resta. Reconec que a la meva família apleguem un munt de minories i això em converteix en especialment sensible als comentaris de la gent. Desprès de passar-me mitja vida aguantant estoicament comentaris homofóbics, per mi ha estat una gran decepció comprovar que ara amb les meves noves amistats haig de seguir aguantant des de comentaris de “el negro ese” fins a “quina pena que a la tele ja no surten humoristes imitant mongis”. I aquestes persones demanen que se les tracti amb respecte?

La única diferència entre nosaltres i aquestes altres minories, és que els homosexuals som la única minoria del món que per formar-ne part t’hi has d’autointegrar. Ningú li demana a un negre si vol pertànyer a la minoria negre o si prefereix fer veure que és blanc (bé crec que existeix el cas, però és força estrany). I aquí ve una altra dels poders que posa de manifest en Harvey Milk, la força de la visibilitat. Una contradicció evident perquè ell mateix es va passar al closet fins passats els quaranta anys, però desprès, amb la fúria del convers, no només va predicar que calia que tots els homosexuals sortissin de l’armari perquè això ajudaria a la gent a conèixer-los i acceptar-los, sinó que, segons he llegit a internet, no va tenir escrúpols per fer pública la homosexualitat d’un home que va salvar la vida al president dels Estats Units, malgrat que l’heroi en qüestió volia mantenir la seva privacitat i que això li va costar perdre la relació amb el seu pare.

En un moment de la pel·lícula, en Milk defensa la importància de la visibilitat i demana a tots els seus col·laboradors que comencin donant exemple i que ho diguin a tothom, pares, amics, jefes, clients. En aquesta escena em vaig imaginar a mi mateixa en la situació i vaig tenir una sensació d’inquietud.

No tinc problemes amb la meva família, malgrat que amb el meu pare no parlem del tema i que la meva germana segueix mostrant a vegades certa incomoditat. Sobre els amics, doncs, haig de reconèixer que me’n queda algun que no ho sap. N’hi ha d’altres que ho saben però, una mica com amb el meu pare, no en parlem. I la culpa és meva, està clar. Els companys de feina no crec que tinguessin una gran sorpresa, però jo no els ho he dit mai. I no parlem dels clients. D’aquests encara n’hi ha molts que em pregunten si tinc marit o novio i jo els dic que no i prou. De fet la meva única sortida de l´armari remarcable en els darrers dos anys, ha estat amb el ginecòleg i perquè m’hi vaig veure obligada quan va començar a preguntar:
- Prens anticonceptius?
- No.
- Utilitzes preservatius?
- No.
- Marcha atràs?
-...

En aquest punt no vaig poder seguir suportant l’absurditat de la conversa i vaig confessar.

En general em refugio en allò tan utilitzat, de no em cal, estic bé així o quina necessitat d’explicar intimitats a la gent. Però l’altre dia em vaig sorprendre desitjant que algú se li escapés un comentari obertament bollo al facebook, com a manera de sortir de l’armari amb les meves cosines. Li vaig dir a la Mac i amablement es va oferir a escriure al meu mur “Què tal? Te has tirado alguna tia últimamente?”, però finalment em va fer vergonya i em vaig rajar.

I entre aquesta vida amb un peu fora i un altre dintre l’armari, sumat al fet que fa pocs anys que milito a les files del lesbianisme, sempre em costa defensar les meves idees sobre la homosexualitat, com si tingués por que algú em digui “però tu covardica, quin dret tens a opinar”. Però avui, malgrat que jo tinc els deures a mig fer, m´he pres la llibertat d’opinar i vist lo llarg que m´ha quedat el post, no m’he quedat pas curta.

6 comentaris:

  1. Yo nunca haría un comentario así en tu facebook. Nonono. Una es más sutil. Podría poner algo así como "¿de verdad que todas las lesbianas fashion que viste ayer en ese local de ambiente te hiceron el chichi pepsi-cola? Es increíble, ¡qué bollera que estás hecha!".

    Y yo no soy racista. Si digo algo sobre "el negro" es para diferenciarlo del otro. Ahora que ya me aprendí su nombre no me hace falta recurrir a ello, ya te habrás dado cuenta. A mi no me importaría si tuviera una hermana hetero que alguien dijera a mi madre algo así como "pero ¿que hija? ¿la bollera o la otra?". Ay, es que a veces somos muy susceptibles.

    Un kiss.

    ResponElimina
  2. Después de publicarlo pensé que te sentirías aludida pero lo cierto es que no estaba pensando en tí cuando escribí eso del "negro ese", que ya sé que tú te has aprendido el nombre de mi cuñado. Pero, en fin, sí, lo reconozco soy susceptible y a mí no me gustaría que le preguntaran eso a mi madre (y creo que a mi madre tampoco).
    El comentario del facebook tiene su gracia, jejeje... me lo pienso.
    Besos

    ResponElimina
  3. En cosas estoy contigo, y en otras no, no creo que por decir que te gustan las chicas o que tienes novia sea contar una intimidad, yo cuando le pregunto a alguien si tiene pareja y me dice que si, no creo q me cuenta nada íntimo.
    En mi caso en particular, estoy mucho mejor y me siento mucho más a gusto, cuando saben que me gustan las chicas, más que nada, pq a simple vista no tengo mucha pluma y si no lo digo no se dan cuenta, y si alguien me pregunta si tengo novio y digo que no, pues no miento, pero creo que no digo la verdad, pq dan por hecho que me gustan los tíos.
    A quien le guste genial, a quien no, peor para ellos, o tú quieres tener como amigo a alguien racista??? yo si alguien me hace algún comentario racista aunq mi cuñado no sea negro pienso q esa persona deja mucho q desear y no me interesa para nada esa persona.
    Bueno ya me callo q me va a quedar el comentario más largo que tu post... bueno ahora que pienso, eso es imposible!!! ;-)

    ResponElimina
  4. A veces personas no racistas hacen comentarios que sí lo son o talvez sea que entre ser racista o no hay una amplia gama de grises. O puede que ahora los excuse para no afrontar que debería mandarlos a la mierda, igual q me doy excusas para no salir del armario...
    Comenta tanto como quieras, ya ves q yo no mesuro tampoco la longitud de mis post :)

    ResponElimina
  5. jo la veritat és que em sento molt identificada amb els teus comentaris, i això em fa pensar que encara queda molt per fer. I de debó agraeixo a la gent que tira del carro, sent conscient que jo no ho faig.

    ResponElimina
  6. Jo he intentat anar fent a mesura que n´he tingut necessitat i que m'he sentit capaç. Gràcies, m'ha agradat saber que no sóc jo sola.

    ResponElimina