dijous, 22 de gener de 2009

Dents de somni en poesies de les que em desperto

Jo no llegeixo poesia, ho confesso, però com que m’he adonat que els altres blogs pengen poesies mentre jo poso acudits dolents, he intentat fer una mica de recerca. Així va ser com vaig ensopegar amb la següent estrofa:

El infierno debe ser
como un desamor de adolescente,
como una dentadura postiza cayendo sobre un sexo,
o como el dolor del cáncer. *

Quan la vaig llegir, vaig saber que podia dir adéu a la meva idea d’escriure un post amb una poesia bonica a l'encapçalament. D’adolescent m’agradava una poesia que començava “Madrid es una ciudad de un millón de cadávares”. Està clar que Madrid ha crescut però el meu gust tètric morbós s’ha quedat com estava.

Em va impactar la imatge fastigosa de la dentadura postissa caient sobre un sexe. No sé si és una metàfora i significa alguna cosa que jo no sé entendre. Només sé que em va fer pensar en els somnis que tinc darrerament. Somio que em miro al mirall i les dents em cauen o es desfan o es torcen. Són somnis força angoixosos.

Jo coneixia una noia que assegurava que podia programar els seus somnis. Abans d’anar a dormir pensava el que volia somiar i ho somiava. Així de senzill, així de fàcil. Jo no he arribat a tant però sí puc desfer-me dels mals sons. Quan ja no puc més, m’adono que estic somiant i, en aquest moment tan estrany en que somio que somio, em dic “això és un somni i vull despertar”. A vegades m’ho haig de repetir vàries vegades però finalment em desperto.

Potser hauria de seguir amb els acudits dolents.


* Ana Martín Puigpelat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada