dilluns, 12 de gener de 2009

De llocs robats




Sabeu que hi ha qui diu que les persones et roben els llocs?* Coneixes algú i hi comparteixes els teus paisatges habituals i sense adonar-te’n els arbres, les cases, la sorra, fins i tot el mar es van impregnant de la seva presència, i quan desprès aquest algú desapareix de la teva vida, t’adones que no pots tornar a aquest llocs sense recordar-la. Si les emocions que et desperta tornar-hi són massa fortes, doncs apa, t’han robat un espai, un paisatge, un mar, una sorra que abans et pertanyia. Ara fa un temps, jo em vaig esforçar perquè això no passés, perquè ostres el meu poble ja és prou petit, així que vaig retornar a tots els bars, restaurants, carrers, foragitant fantasmes i sentimentalismes. Ho vaig fer amb decisió... i vaig fracassar. Perquè l’altre dia em vaig adonar que cada cop que surto a passejar els meus peus em porten cap al sud, quan abans moltes vegades giraven al nord, per fer aquella altra passejada molt menys transitada i per un camí pedregós, que de poc no em trenco la sandàlia aquell primer dia. I eren el meu mar, les meves vistes, les meves platges...

* Desde mi ventana

11 comentaris:

  1. A mi también me robaron parte de mi vida... y creo que nunca podré recuperar alguna cosas, supongo que es el precio que se paga por compartir vivencias y lugares.
    Pero si te digo la verdad, cuando pienso en ello no me importa demasiado, pq los recuerdos que me vienen son los que compartí con ella en una etapa de mi vida que era con ella con quien quería compartirlo.
    Ahora hay que esperar a que venga chica que me robe el corazón y me enseñe sus lugares, que seguro que me van a encantar!!!

    ResponElimina
  2. He escrito un comentario pero se ha debido perder por el camino, así que si aparece tendrás dos que vienen a decir lo mismo.

    A mi me pasa igual, hay partes de mi vida que me las robaron, supongo que a cambio de los recuerdos que me dejó esa persona, así que creo que no salí perdiendo en el cambio, ya que fuí yo quien escogió querer compartir con ella todos esos momentos en esa etapa de mi vida.

    Ahora me toca esperar a que aparezca una chica, que se fije en mi, que me enamore y que me enseñe sus lugares para hacerlos un poco míos... me parece que pido demasiado.

    ResponElimina
  3. tots tenim espais robats.. però qui se'ls queda?. A mi em va robar casa.. per un espai de temps em va ser impossible seure al sofà, entrar al llit ( vaig refugiar-me a casa la mama!!!) però hi han espais que s'han d'anar reconquerint i això - deu i ajuda- he hagut d'anar fent ...
    m'ha agradat molt el post

    ResponElimina
  4. Th, gracias por tu comentario por partida doble. En serio, gracias por la paciencia de escribirlo dos veces. El otro día pensaba como podría hacerlo para no seguir perdiendo espacios, pero al no compartirlos también perdería algo, así que supongo que sí, que se sale ganando con el cambio. No sé por qué dices que pides demasiado.

    Elena, doncs sí amb alguns espais cal fer un esforç perquè no deixarem pas que ens ho prenguin tot. Però reconquerir costa força per això suposo que a vegades claudiquem.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  5. .. has fet una mica de trampa eh ;-)! el comentari era amb pregunta inclosa...

    ResponElimina
  6. Jajaja! A veure que ho provo: si no pots reconquerir-los se'ls queda algú altre, algú nou que els estrenarà, els gaudirà, els compartirà i potser els acabarà perdent també.

    ResponElimina
  7. .. tipo .. que es reciclen..no ;-)

    ResponElimina
  8. Te parece poco pedir:

    1. Que me enamore, con lo que a mi me cuesta!!!
    2. Que tenga la suerte que la chica que me guste se fije en mi!!
    3. Que quiera compartir conmigo sus lugares.

    Yo creo que si que pido mucho, no???

    ResponElimina
  9. A mi me parece que pides más o menos lo que todo el mundo... o al menos es lo que yo espero encontrar también.

    ResponElimina
  10. Ostres! No m'ho havia plantejat mai així, però trobe que tens molta raó.
    M'ha agradat aquest post molt. Veus? a casa Opinàlia els escrits tornen a eixir a la superfície.

    Salutacions.

    ResponElimina
  11. Hola, la idea parteix d'un post d'un altre blog que ja no existeix.
    Jo haig de dir que per sort existeixen les obres, que tot ho canvien fins a tornar-ho ireconeixible... amb això i una mica d'oblit es poden reconquistar llocs robats.
    Sí la idea del Ramon està molt bé. Gràcies pel comentari

    ResponElimina