dissabte, 17 de gener de 2009

Blog-realitat

Des de que torno a tenir blog em passo els dies pensant i descartant idees per escriure-hi. A vegades em sorprenc preocupada, i si no se’m acut res, i si la meva vida esdevé un desert sense res interessant per explicar i si, i si. Aleshores ve quan començo a viure la blog-realitat. Això és viure la vida, narrant-la mentalment com si escrivís al blog. I enlloc de sentir penso que sento, narro que sento, observo que sento. Tampoc és que sigui una novetat perquè de sempre he tingut tendència a desdoblar-me i observar-me com si fos la narradora en tercera persona de la meva pròpia biografia. L’efecte és que res em toca directament perquè jo no hi sóc. Sospeso les coses que em passen mentre m’estan passant i m’escolto parlar i a vegades fins i tot discrepo del que estic dient. Ahir mentre sopava amb les meves cosines em sentia tan feliç d’estar amb elles, tan alegres i tan divertides, però vaig començar a pensar que em sentia tan feliç, enlloc de simplement sentir-m’hi fins que vaig acabar per espatllar-ho. Segurament que ho vaig fer a propòsit, els sentiments cursis m’estaven ofegant. Desprès amb l’ajuda de l’alcohol vaig aconseguir reunificar-me i vaig ser una sola la major part de la nit.
Aquest post és molt kafkià, però deu ser culpa del llibre “Los objetos nos llaman” de Juan José Millás que diu coses com “Vicente permaneció solo en la cocina,intercambiando unas palabras con su amigo invisible, la única relación personal que había logrado conservar desde el colegio” o “desconfio tanto de lo que pienso que sólo tengo la impresión de acertar cuando me contradigo” que a mi em fascinen i penso que em fascinen, narro que em fascinen, observo que em fascinen, fins que ja no sé si em fascinen.

4 comentaris:

  1. Es que el Millás es mucho JuanJo!!!

    ResponElimina
  2. Jajaja! Ya veo que tu también eres fan.

    ResponElimina
  3. bé.. deu ser part de l'ofici de mestressa de bloc, com els fotògrafs que miren el món buscant un bon enquadrament o els pintors buscant textures.. valtros sou els amos de històries.. una preocupació de la que els demés en disfrutem ...gràcies.

    ResponElimina
  4. Però la contradicció és que les històries surgeixen més fàcilment quan em despreocupo. Gràcies a tu.

    ResponElimina