dimecres, 30 de desembre de 2009

Buscant pis I


Hi ha qui diu que quan et submergeixes en internet a la busca i captura d’un pis, et trobes amb fotos trucades, que per alguna cosa existeix el fotoshop i els de les immobiliàries també el saben fer servir.

Però, vet aquí, que jo puc constatar que no només hi ha persones que no tenen ni idea de retocar una foto, sinó que encara diria més, que no estan gens interessades en llogar el pis que anuncien. És la única explicació que trobo a publicar fotografies d’una cuina amb totes les portes dels armaris trencades (tan costava tancar-les o si calia enganxar-les amb cola abans de prémer el botonet de la càmera?), d’un lavabo amb una televisió al costat el seient del wc, just a sota del rentamans, que ni posant el cap entre les cames mentre t’alleuges, podries mirar-la, o d’un menjador amb un lluent sofà nou hàbilment retratat al costat de la rentadora (serà perquè et quedi clar que el pis es prou petit per omplir la rentadora sense aixecar-te del sofà?).


I aleshores ve quan em dic, ostres, aquest pis amb la nevera i la rentadora a la cuina, el sofà i la televisió al menjador i els armaris sencers, és una ganga i, aventurera, truco a l'agència que l'anuncia.

-Se.

-Bona tarda, és això Finques Sensecasa?

-Se.

-Ah, doncs, truco per l’anunci del pis del carrer Fetpols, 69.

-Seee... a veure, dues habitacions, 30 metres, un cinquè sense ascensor, 750 euros.- dit a tota castanya i sense entonació.

-Molt bé.

-Se. Però si els vols veure hauràs de trucar a partir del 7 de gener.

-D’acord. I el podré veure el mateix dia?

-Depèn. Si truques a última hora, no- dit amb to de son dos quarts de set i m’estàs tocant allò que no sona.

-I per què no quedem ara pel dia 7?

-Perquè no va així- em talla.

Déu meu, quina gent més rara, penso, serà millor seguir-li la corrent a la boja aquesta.

-I primera hora què és? A les 7? A les 8?

-Nooo! A les 9.30!

Quan penjo em sembla que el telèfon treu fum. Esperem que la noia estigui de millor humor al començar la jornada laboral que a les tardes, perquè si no, em sembla que no el veure mai aquest pis.

dimarts, 22 de desembre de 2009

La mitja hora màgica


Em deia una amiga que ella té mitja hora al dia, així com positiva i activa i que l’aprofita per trucar a immobiliàries. Jo encara diria més, jo tinc cada dia mitja hora màgica.

Normalment el fet es produeix al matí, just abans o just després d’esmorzar, entre les 10 i les 11. Així perquè sí i sense causa aparent, m’embarga un amor il·limitat per totes les coses i persones, una bondat miraculosa, una pau d’esperit substancial, una cursileria una mica enganxosa i em sento flotar com si estigues levitant per sobre la taula de l'oficina amb les cames plegades i les mans tocant-se els palmells, com un monjo budista. Només em falta la túnica i seria clavadeta al Dalai Lama.

En aquest estat d’il·luminació, emprenc accions per lluitar contra la violència, la incomprensió i la incomunicació que assetgen la meva existència altra hora buida i superficial. I aleshores envio postals felicitant el nadal a tot quisqui (hi ha amigues meves que ja n’han rebut fins a tres), escric emails delirants de bon rotllo, planifico la compra de regals per un munt de gent que, més que col·laborar, descol·laboren (si no existeix aquesta paraula, l’haurien d’inventar) a la feina, convido a dinars i sopars a persones que m’importen un rave i, en general, faig el bé d’una manera absurda i indiscriminada.

I després, de sobte, s’acaba la mitja hora i caic de les altures de la meva santedat i em pego una, ara sí, santa nata contra la taula, que de poc un boli no em treu un ull, em clavo la grapadora a les dents, l’entrecuix topa amb el canto de la pantalla de l’ordinador i em trenco un parell de costelles, en rebotar contra el terra. I és que de cop, se’m passen les bones intencions, l’amor universal se’n va a fer punyetes i m’adono que, hòstia, la que acabo de liar, amb lo tranquil·leta i feliç que estava jo sent una egoista, una antipàtica i una tacanya.

Però ja és massa tard, les postals ja estan enviades, els emails corren per les línees telefòniques cap el seu destí, els convidats a dinar o sopar ja s’estan llepant els llavis amb impaciència, els regals estan encarregats, ja he dit sí al sopar d’empresa o he promès aquell augment de sou injustificat. Déu meu, quantes coses bones es poden fer en mitja hora, cago en tot!

Una de dues, o em converteixo en el Dalai Lama a jornada complerta o la meva mitja hora màgica acabarà amb mi.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Senyals

Si mesurem els dies per senyals podria dir que avui ha estat un dia lúgubre. De bon matí, a banda, de la pluja, només engegar l’ordinador m’he topat amb una notícia de yahoo que parlava dels suïcides cèlebres. Més tard he ensopegat amb un enllaç que m’invitava a clicar per descobrir l’hora de la meva mort. Segur que si entro em demana que posi el meu nom, el dia del meu aniversari, el sexe, les meves aficions, l'adreça d'email, la professió, el número del telèfon mòbil, el compte corrent i el codi super secret de la visa i després em diu: hora de la mort 13.17. Però quin dia? I quin any? Ah, no, l’enllaç deia “hora de la mort”, a veure si llegim bé.


En fi, jo no ho he provat per si de cas, no sigui que em digui les 16.43, just quan són les 16.42 i que del susto, perdó espant, m’agafi un atac de cor i m’hi quedi. I seguint amb internet, també he llegit la notícia d’una actriu de 32 anys que s’ha mort d’una parada cardíaca. Serà que va clicar el link, però en anglès of course ?

I per acabar aquest desorganitzat escrit sobre senyals depriments, al tornar a casa m’he trobat una rata morta davant la porta d’entrada. Crec que s’havia ofegat. No feia cara d’haver clicat el link d’internet, així que suposo que la riuada i la mort l’han agafat desprevinguda. Pobreta. Bé, demà ja no hi serà, imagino que els gats del barri se la cruspiran. Tot i que amb la quantitat de menjar que la gent els dóna, potser ara s’han tornat selectius i passen dels cadàvers de rata.


Aquest post està començant a ser desagradable, oi? Deu ser que sóc una rebel (sense causa però incomparablement menys guapa que la Natalie Wood) i estic tipa de l’esperit de Nadal. Que ja em direu, on cony és la màgia del Nadal en un dia que no para de ploure, que les botigues són buides, que les llums decoratives del meu poble es veuen més esperpèntiques que mai i que les rates s’ofeguen a les portes de gent tan bona com jo, aquí em cau una llagrimeta, que no ens ho mereixem.

Ah sí, ara em recordo que avui varis clients agraïts m’han regalat un moneder (super xulo), una caixa de torró, una bossa de neules i, atenció, sis ampolles de vi, ai, que monos ells. Ostres, ara aquests m’han fotut enlaire la meva teoria de que avui era un dia de senyals depriments. Quina mala idea, no? Segur que ho han fet per fastiguejar-me. Però res, que jo no em deixo ensarronar tan fàcilment i és que qui no té un mal dia és perquè no vol.

divendres, 18 de desembre de 2009

Bratislava Christmas Market



Advertència: aquets relat pot ferir la sensibilitat de les persones romàntiques.

-T’estimo molt.
-Jo a tu més.
-No, jo més.
-Jo t’estimo segur tres quilos més que tu.
-L’amor no es mesura en quilos, coseta meva.
-I en què es mesura, dolcet meu?
-En accions. En allò que estàs disposat a fer per l’altre. Jo per exemple, per a tu seria capaç d’anar caminant fins a Montserrat.
-Descalça?
-També.
-Doncs, jo per tu aniria fins a la fi del món, amor meu.
-El món no té fi, reina del meu cor.
-Doncs aniria fins al pol nord.
-A peu?
-I en trineu.
-Doncs, així t’agradarà la sorpresa que t’he preparat.
-Què dius, amor? M’has preparat una sorpresa. Què bonic!
-Aquí tens, vida meva (i li allarga un sobre)
-Ai quins nervis més dolços. A veure que diu... un bitllet d’avió! És un viatge!! Que bé!... Per anar a... (canviant l’expressió de sobte) a Bratislava...
- Quina il·lusió, veritat?
-Però a Bratislava no fa molt fred?
-Quinze graus sota zero. Però hi ha mercats de Nadal. Ja veuràs que bé que ens ho passarem!
-Tu t’has tornat boja! Jo no vaig a la Bratispava, aquesta o com es digui, ni de conya!
-Però, què dius?
-Que no m’agrada el fred, ni el Nadal.
-Però l’important és que estarem juntes.
-Jo no vaig enlloc. Ves-hi tu si vols.
-Però ja he comprat els bitllets i reservat l’hotel i ara no em tornaran els diners.
-És el teu problema. Haver-m’ho preguntat abans.
-Mira que ets egoista!
-Jo? La que només pensa en si mateixa ets tu, que planifiques viatges sense pensar en el que a mi m'agrada i sense preguntar-me.
-Ves-te’n a la merda.
-Ves-te’n tu a la merda.
-No, tu te’n vas a la merda tres vegades més que jo.
-Tu te’n vas a la merda fins a la fi del món.
-I tu fins el pol nord.


dimarts, 15 de desembre de 2009

De projeccions

Fa ja unes setmanes, un dissabte, la meva mare em va trucar per dir-me que s’havia mort l’àvia del meu cosí. La bona dona, que per poc no arriba a centenària, no era parenta meva i feia anys i panys que no ens havíem vist. Recordo que quan de petita anava a jugar a casa de la meva tia, a vegades, ella hi era. Impressionava amb els seus cabells blancs i sempre vestida de negre, amb un dol rigorós per la mort del seu marit, que li va durar dècades. Era una dona amable però molt seriosa. Gràcies a ella, el meu germà va descobrir el seu autèntic nom.

- Antonio, ven siéntate a mi lado- li deia amb veu greu

- Toni, ves-hi, que l’Antonio ets tu- li dèiem jo i les meves germanes.

- Antonio, a ver, como estás?- seguia ella, quan el tenia al costat. I el meu germà se la mirava entre al·lucinat i espantat.

Com sempre m’estic desviant del tema. Estava explicant que la meva mare em va telefonar per informar-me de la mort de la nonagenària senyora. Pot no semblar gran cosa, però el cert és que la meva mare, excepte quan va de viatge, em telefona ben poques vegades. Jo vaig deduir de la trucada que la meva assistència a l’enterrament estava fora de tot dubte. I em vaig emprenyar. Una estupidesa però va ser així. Com que em vaig molestar per al que a mi em semblava una imposició de la meva mare, vaig decidir que no hi aniria. Bé, entre que em vaig cabrejar i que vaig prendre la decisió, van passar unes quantes hores. Un cop vaig haver decidit que no tenia cap obligació d’anar a aquell coi d’enterrament, em vaig tranquil·litzar immeditament.

I sabeu que vaig fer l’endemà? Doncs, tan feliç (si es pot dir així, donada l’ocasió) me’n vaig anar a l’església per assistir al funeral en qüestió. Li vaig donar el condol al meu cosí i vaig portar amb el cotxe la meva tia a casa seva, contenta de fer-li aquest favor.

Per entendre bé aquesta història, us heu de fixar que en cap moment he dit que la meva mare, de fet, em vagi exigir res.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Ànima bessona

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part:
La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part:
Praga i Kafka)



Seguint-lo a ell, ha arribat a Berlin. Està contenta de llevar-se al Radisson i contemplar la decoració moderna de la seva habitació. Estava tipa de Praga i de la pensió de mala mort (ai quina expressió més encertada). Mandrosa es lliura al plaer del luxós bufet de l’esmorzar. Una copa de xampagne per començar el dia. Devora pastes, ous passats per aigua i fruites estrambòtiques i somriu irònica quan al marxar la cambrera li desitja bon Nadal. La nit passada va matar un home vestit de Papa Noel . Sí, i tant, bon Nadal.

El telefona per passar el dia junts. A la tarda ell ha de fer una altra presentació del seu llibre, en una renombrada llibreria de la Unter den Linden (l’ Avinguda Sota els Til·lers). Hi aniran plegats i aprofitaran el pica a pica posterior, per xerrar tranquil·lament amb els assistents. És un bon lloc per conèixer gent i escollir una víctima, pensa ella amb delit. Espera que ell sigui més prudent que a Praga i no mati a l’encarregada de la llibreria. És francament de mal gust carregar-se a l’amfitriona de la trobada, pensa, altre cop irònica.


Des del primer dia, quan es van trobar a Praga en aquella primera presentació, es van adonar que estaven units per un destí comú. Per a ella, havia estat una revelació, conèixer algú que gaudia dels seu desig durant el dia i pagava cada nit el seu preu, sense ombra de remordiment.

-Què vas demanar a canvi?- li va preguntar un dia, mentre prenien un cafè.

-La immortalitat- va dir ell- Però no la física, sinó l’autèntica, aquella que perviurà més enllà de mi mateix.

-Perdona, no et segueixo.

- Res, dona- va respondre rient- que vaig desitjar ser un escriptor d’èxit en vida i passar a la posteritat. Vaig demanar la genialitat.

-Caram- va dir ella pensativa- potser jo em vaig vendre per poca cosa... Bé, regatejar no ha estat mai el meu fort.

I tots dos varen riure alegres. Després mentre visitaven la casa de Freud, van planificar el seu primer assassinat conjunt. Varen acostar-se a una parella anglesa, que semblaven avorrits l’un de l’altre i que van estar encantats de conversar amb ells i després d’acceptar la seva invitació a sopar. Tots dos eren professors universitaris i es van passar la vetllada parlant de bajanades intel·lectuals. Si haguessin sabut que seria el seu últim sopar, potser haurien dit alguna cosa amb una mica més de seny i menys parafernàlia. Va ser divertit fer-los la rosca, mentre d’amagat es picaven l’ullet. Es van desfer d’ells, en un carreró fosc, on els van conduir amb la falsa pretensió de que allà hi havia amagat un dels millors clubs de jazz de la ciutat. Ell es va ocupar de la dona, agafant-la pel cap i girant-li amb un cop sec i brusc, de manera que li va trencar el coll com si fos un pollastre. Ella, fidel al seu estil, va apunyalar l’home i es va esquitxar la roba de sang.

-Sempre t’embrutes tant?- li va preguntar ell sorneguer- Apa, posa’t el meu abric, que sembles una carnissera.

Van quedar-se a Praga quasi una setmana, durant la qual, ell li va ensenyar alguns dels trucs de l’ofici. Era evident que gaudien de la seva mútua companyia, així que van decidir trobar-se a Berlin. Ell va volar ahir al matí amb Easy Jet i ella, a la nit, amb dolços somnis.

Es troben a l’Hotel Adlon, on ell està allotjat i passen el matí en un museu perquè fa massa fred per passejar. Dinen en un restaurant alegre i bulliciós i aprofiten per explicar-se els respectius assassinats de la nit passada. La història del Papa Noel el fa riure. Ell per la seva banda, es va citar amb una noia que havia conegut xatejant. Internet, sempre proporciona víctimes fàcils, li explica.

-Però la policia no et pot seguir el rastre ?

-No, si sempre et connectes en llocs diferents, locutoris d’internet, biblioteques, bars...

- I avui, què ? Ja tinc ganes d’anar a la presentació i triar alguna de les teves admiradores.

Ella somriu, però ell, de sobte, s’ha posat seriós:

-Això no pot ser. Ja ens vam arriscar prou a Praga. Has de pensar que jo no em desplaço cents de quilometres només amb un pensament abans d’anar a dormir- mentre parla va sonant cada vegada més enutjat.- Jo haig de ser curós amb les víctimes i no em puc permetre que les relacionin amb mi.

-Està bé, perdona, no hi havia pensat- diu ella, una mica decebuda. És la primera vegada que ell demostra por.

-Anirem a un mercat de Nadal, després de la presentació i t’ensenyaré com matar, enmig d’una multitud, sense que ningú se’n adoni. Ja veuràs que bé que ho passarem.

Ell vol semblar altre cop alegre i despreocupat i ella li somriu de nou, però no es queda del tot convençuda. Realment es diverteix tant com vol fer veure, es pregunta. La seva relació ha topat amb la primera esquerda.




dissabte, 12 de desembre de 2009

Wreck of the day

M'he decidit a posar-li text al post.

Vint cigarrets al dia són molts. I són més els caps de setmana. I el pitjor és adonar-se que amb llevo amb la sola idea d’encendre el primer cigarret i que a la feina, busco excuses per a poder sortir a fer qualsevol encàrrec i així poder fumar caminant o millor saltant pels carrers en obres. Mentre busco l’encenedor en el desordre del meu bolso, compto els locals buits. És hivern en un any de crisis. Fumar també es propi de les crisis, de les personals, siguin o no econòmiques.


Al sopar d’empresa, espero impacient que els altres acabin de menjar per poder fumar. Jo mateixa crec que menjo més ràpid, per poder omplir-me la boca de fum tòxic. Sóc un núvol de fum mentre, un a un, els meus companys van obrin els seus regals d’amic invisible. Jo m’he negat a jugar. Sóc així de rara i com que sóc la jefa, només la meva germana i un company amb qui tinc confiança, s’han atrevit a confirmar el meu diagnòstic. Els altres han fet veure que no se’n adonaven. Però, què voleu que us digui, jo em sento molt més tranquil·la. Odio obrir regals, davant de disset parells d’ulls. I tampoc m’agrada comprar regals, que si són divertits ningú entén el meu particular sentit de l’humor i si no ho són, doncs, encara pitjor.

I mentre fumo i contemplo de reüll com els altres es diverteixen, penso que passaria si organitzéssim els sopars com si fossin teràpies de grup. Cada persona hauria de dir com es sent allà assegut rodejat de companys de feina i per què ha vingut. Uns dirien, sóc aquí per compromís, per quedar bé, uns altres admetrien que només venen perquè és una de les poques excuses que tenen al llarg de l’any per sortir sense la parella. Algú confessaria que el seu únic objectiu és emborratxar-se i només uns pocs dirien que realment hi són perquè gaudeixen de la companyia. Jo hauria de respondre que hi he anat perquè em van insistir i no se’m dóna bé ni dir mentides, ni dir no.


Podríem continuar preguntant-nos els uns als altres que és el que més en agrada d’aquests sopars i el que més odiem. I també, com a plat fort, podríem fer una ronda en que cada persona parlés d’allò que li fa més por o vergonya que els companys descobreixin. Un exercici de valentia. Un obrir el cor de veritat per dir allò que temem que els altres no entenguin. Potser així se’m passarien les ganes de fumar. Deixaria d’avorrir-me als sopars i no em caldrien tres gintònics per tenir ganes de parlar amb algú (no sempre me’ls prenc, l’alternativa és anar-me’n a casa).

Amb una calada de cigarret, torno a la realitat, seguim tots allà, enganxats a les bromes de sempre, a les converses trivials, a les mentides o les mitges veritats, fins que finalment ens en anem tots a dormir amb la mateixa sensació de buit. O potser només sóc jo la que marxo amb aquest sentiment, qui sap. I omplo el meu buit de fum, un cigarret rere l’altre.

Nota: perquè la cançó i el text encaixin només heu de canviar "love" per "sopar d'empresa".

diumenge, 6 de desembre de 2009

Consulta piscològica

-Vull que em guareixi d’aquesta obsessió anormal.
-I ara! Per què dius què és anormal?
-Home, estic bojament enamorada d’una noia que és en tot el meu oposat...
-Bé, els pols oposats sovint s’atrauen.
-.. i que em maltracta
-Et maltracta? Com?
-Doncs de paraula. Em diu unes coses...
-Per exemple?
-L’altre dia, a la platja, vaig portar a totes les meves amigues el meu llibre de poesia dedicat...
-Un per cada una?
-Sí. Excepte per ella perquè diu que la poesia és una cosa inútil i que no li agrada llegir. A més diu que les meves poesies són de pre-adolescent.
-I bé?
-Que es va enfadar perquè no n’hi vaig portar un.
-I això és tot?
-Nooo. Em van demanar que llegís en veu alta alguna de les poesies i sap què va fer ella? Es va quedar adormida!
-Tampoc és tan greu. A mi també... Vull dir que conec gent a qui la poesia també els fa venir son. I digue’m, ha passat alguna cosa entre vosaltres?
-Com ara què?
-Que si només sou amigues o alguna cosa més?
-Ja li dic que estic enamorada d’ella.
(impacient) -Que si heu tingut relacions sexuals, et pregunto.
-No, és clar que no.
-Per què “és clar que no”?
-Doncs perquè jo no sóc així.
-Així com?
-Ja m’enten.
-No.
-Ella ho va intentar però jo no vaig voler... Una nit, de marxa, en una discoteca, em va dir que com que jo no tenia experiència amb noies, si volia podíem passar la nit juntes i ella m’ensenyaria.
-I què li vas dir?
-Em vaig enfadar.
-Aaahh, i què va passar?
-Es va anar a demanar una copa i quan va tornar em va dir “mira millor n’aprens primer i quan estiguis ensenyada, ja en tornarem a parlar”.
-I tu et vas enfadar més, oi?
-Sí. És que és una neardental ! No té tacte, ni sensibilitat, ni ni ni...
-Calma’t que t’estàs posant vermella com si anessis a explotar.
-Com vol que estigui, si estic enamorada d’una picapiedra!
-No serà, que en els fons t’agrada perquè voldries ser com ella?
-Com diu?
-Tu ets tan bona noia, tan innocent, tan càndida i prudent, que costa de creure. Segur que dins teu també hi ha aquesta dona primitiva que actua de forma primària.
-Vostè creu?
-N’estic segur. Per què no proves a comportar-te com ho faria ella?
(dubta uns segons)
-Ves-te’n a la merda!
-Eh?
-Que te’n vagis a la merda. Aquestes sessions són una estupidesa!
-Com t’atreveixes a parlar-me així!
-Perquè tu m’ho has demanat, tros d’ase.
-Però què dius?!
(recobrant un to normal) – Que fa un moment m’ha dit que em comportes com ella.
-Aaah.... (fa una breu pausa) I ella diu aquestes coses?
-Sí
-Doncs, potser sí que tens un problema...

dissabte, 5 de desembre de 2009

Praga i Kafka

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part: La conferenciant a la ciutat de l'amor)


Es desperta, de nou, en un lloc desconegut, però aquest cop només li cal un cop d’ull per adonar-se que no és ni de lluny el Hilton. L’habitació és càlida i acollidora, però està decorada amb senzillesa. Els llençols aspres de pensió barata li rasquen les cames nues. No hi ha ni televisió (que total per què la vol, si tampoc l’entendria), ni moble bar, ni menú de servei d’habitació. Fins i tot, la seva maleta sembla més vella i gastada en aquell ambient.

Obre les cortines i un cel cobert i gris la rep. Plou gotes fines i invisibles que endevina en bassals inquiets. Es vesteix amb texans i un jersei de coll alt. Agafa un jaqueta perquè tot apunta a un dia fred. Les parets de la recepció de l’hostal necessiten de fa anys una mà de pintura i la dona que li dona el bon dia en un anglès titubejant té un posat lleugerament melancòlic.

Igual que ahir, surt a buscar un cafè on esmorzar, però els seus pensaments són molt lluny de l’alegria de París. El seu marit, en Roky, en Pierre (el noi que ahir va matar) ronden al seu voltant com fantasmes enganxosos dels que no es pot desfer. No sent, però, remordiment. La culpa i el penediment, són judicis de valors, que ella no es pot permetre. Ha entrat en un nou món, on no hi té cabuda la moral, el bo i dolent, que ens ensenyen de petits i que no són més que una trampa per fer-nos obeir. Senzillament, sent. Sap que els seus dies seran d’ara en endavant vida i les seves nits, mort. Com combinar ambdues coses? Com viure sabent que allò que cada dia ha trobat,viscut i sentit a la nit ho matarà?

Camina distreta pels carrers, amb la pluja mullant-li la cara. Entra en una llibreria, amb la intenció d’escalfar-se una mica i acaba fullejant els únics llibres que entén: les guies turístiques sobre Praga, que hi són pràcticament en tots els idiomes. Finalment en compra una en castellà, més per tenir alguna cosa per llegir, que no pas perquè tingui ganes de visitar la ciutat.

Entra en un cafè i mentre esmorza, s’adona que té por d’aixecar la vista i que la seva mirada es creui amb la d’algú altre. Ella porta la mort a sobre, ningú que s’acosti a ella, està segur de poder viure per explicar-ho. Per evitar doncs, qualsevol contacte, llegeix la guia. Passa les pàgines sense concentrar-se, fins que troba un text que parla de la Praga de Kafka. Aquest cèlebre escriptor txec va escriure en aquella mateixa ciutat. La metamorfosis i El procés, malgrat que ho va fer en alemany. És difícil relacionar-lo amb la ciutat, perquè no hi ha escriptor més reclòs en un univers propi i malaltís que Kafka. Com ella mateixa, es diu, que malgrat ser on és, no és enlloc més que dins la seva pròpia ment.

Retorna a la llibreria i demana si tenen La metamorfosis en anglès. El dependent amb un anglès rudimentari, que no va gaire més enllà del necessari per vendre guies turístiques, li fa entendre que no tenen novel·les en altres llengües, però amable, li anota l’adreça d’una altra llibreria. Amb l’ajuda del plànol que incorpora la seva guia, desprès d’agafar un autobús i un tramvia, aconsegueix arribar fins a la llibreria que molt imaginativament és diu “International Book Shop”. La dependenta, que parla un anglès excel·lent, li assenyala el prestatge on podrà trobar tots els escriptors txecs haguts i per haver, que han estat traduïts a la llengua més internacional. És una noia rossa, culta i somrient, que, encara que no ho diu, li demostra que troba la seva elecció poc original. Hi ha tants escriptors txecs quasi desconeguts, que val la pena llegir, li comenta, mentre en cita uns quants.

-Em quedaré La metamorfosis, gràcies- li diu després d'escoltar-la pacientment. La dependenta, sembla profundament decebuda, però li somriu igualment.

- Demà tindrem un escriptor nord americà que vindrà a presentar la seva darrera novel·la. Potser li agradaria venir- continua la dependenta, mentre li allargà un fulletó publicitari.

Demà. Però ella no té demà... O potser sí. Una nova idea, ronda la seva ment, primer com una possibilitat i poc a poc madura cap a una certesa.

Amb el llibre de Kafka, torna a la seva habitació de l’hostal, on passa la resta del dia, tancada, llegint, pensant i fumant. Quan arriba el crepuscle, que incendia la ciutat amb els seus tons rogencs, surt a donar un tomb. Ja no plou i el cel s’ha mig aclarit. Menja una pizza en un restaurant que pretén imitar l’estil italià amb tovalles de quadres blancs i vermells incloses.

Al sortir-ne, ja s’ha fet negra nit. Vagareja per carrers foscos i deserts. Arraulit en un portal, veu un sense sostre. En acostar-s’hi, comprova que dorm. Una olor indescriptible a brutícia, alcohol i misèria la colpeix. Aguantant la respiració, treu el ganivet de la bossa. Es tan a prop de l’home que pot sentir la seva respiració. És l’hora, diu la veu dins seu, mentre una set de sang li torba els sentits. Sense dubtar, com si ho hagués fet tota la vida, li talla el coll, ràpida i destra. Irresistiblement, suca els dits en la sang que brolla i s’humiteja els llavis amb ella. El vagabund obre els ulls i emet un ronc que vol ser un gemec. La seva mirada, que ja no hi veu, esdevé de vidre.

-Ja tens el que volies- diu ella en veu alta.

I s’allunya corrents de la víctima, fins a girar la cantonada, on recobra el seu caminar tranquil. Fa via cap a l'hostal i en ficar-se dins el llit, murmura:

- Demà tornaré a ser aquí. Encara no he acabat amb Praga.

dilluns, 30 de novembre de 2009

La conferenciant a la ciutat de l'amor

(Primera part: La conferenciant)

L’endemà la desperta la llum del nou dia que s’escola per entre les cortines mig obertes. En obrir els ulls, per un moment no es recorda de res. Té aquella estranya sensació de no saber on és. Però, ep, un moment, això no és una sensació, és que realment aquella no és la seva habitació i no té ni idea d’on és.

Es lleva d’un salt, espantada. Amb una ràpida llambregada al seu voltant, s’adona que és en una habitació d’hotel. S’acosta a l’escriptori que hi ha davant del llit i mira la capçalera d’uns fulls en blanc. “Hotel Hilton”, hi diu. Pren d’una revolada un menú que també descansa sobre la taula. Les lletres que conformen entrants, segons i postres, són escrites primer en francès i després en anglès. La clau sobre la taula, amb un número, 712.

De cop es gira cap a la finestra. S’hi acosta i descorre les cortines amb gest decidit. La Torre Eiffel s’alça davant seu. La vista és espectacular i el cel és d’un blau intens, sense cap núvol que amenaci el radiant sol. Es queda atònita. Poc a poc un somriure s’obre pas en el seu rostre i acaba en una gran rialla. Per una vegada la vida ha respost a les seves pregàries. És l’hora de prendre justa venjança de tanta infelicitat.

Es dutxa i es vesteix (ha trobat a seva maleta plena sobre una banqueta). La brusa amb un botó més descordat de l’habitual, la faldilla una mica més amunt, les sabates de tacó. Es mira al mirall feliç i decideix que avui no es recollirà el s cabells, no li fa cap falta, està prou guapa així amb la melena caient-li sobre les espatlles. Es pinta els llavis d’un vermell llampant i es llança un petó des del mirall.

No té ganes d’esmorzar a l’hotel així que surt al carrer i entra al primer cafè que troba. S’encén un cigarret tranquil·lament i espera que la cambrera la serveixi. Al cap d’un minuts se li acosta un noi morè, no gaire alt, vestit informalment, força atractiu.

-Perdoni, sabria dir-me quin metro haig d’agafar per anar al Louvre?- li pregunta el noi.

-No en tinc ni idea- respon ella, mentre li somriu de forma lleugerament maliciosa- Sóc estrangera. Estic aquí... estic aquí passant unes breus vacances.

-Ah, sí? Doncs la feia francesa, la veritat. Té un aire tan de París...- continua el noi allargant la conversa i mirant-la fixament als ulls i una mica més avall, també- Jo sóc francès, però de Tolouse i estic fent una mica de turisme per la capital. Vostè viatja sola?

-Sí.

-I li destorbaria si li fes companyia?- es llança el francès.

-No, és clar que no. Vol prendre alguna cosa?- diu ella mentre li fa un gest amb la mà perquè segui.

No cal que us entretingui amb tota la conversa de flirteig, ni amb el dia romàntic que passen la nova parella visitant la ciutat de l’amor, tot i que en aquest cas potser s’escauria la pregunta aquella de per què li diuen amor quan volen dir sexe. Però la nostra protagonista després d’una vida tan gris, es mereix totes les fases preliminars del sexe. El noi li diu coses boniques i la fa riure, la fa sentir única i especial, la porta de la mà cap on ella mai no havia estat mai, un món nou ple de felicitat i despreocupació. Sopen plegats en un restaurant típic francès, això és tirant a fosc. Al sortir, es besen per primer cop. Ell li demana amb veu dolça, que l’acompanyi al seu hotel i ella, és clar, li diu que sí amb els ulls ardents de desig.

L’hotel no és tan luxós com el Hilton, però l’habitació li sembla prou agradable. Per un moment, es sent una mica cohibida. Però el noi li prepara una beguda, s’asseu al seu costat, al llit, i li parla tranquil·lament, sense demostrar cap pressa o ansietat. Torna a entrar en calor i besant-se es deixen caure sobre el llit. Ell li va descordant els botons de la brusa.

Ella s’aparta els cabells de sobre la cara i, com si aquest gest hagués estat una senyal, sent una veu que flueix del seu interior, però que no és la seva, que li diu persuasiva “recorda, són meves les teves nits”. I repeteix “meves, i només meves”. El rostre se li enfosqueix i la seva mirada esdevé inexpressiva. Actuant com una autòmata, allarga dissimuladament la mà cap al bolso que ha deixat també sobre el llit. Amb compte que ell no la vegi, en treu un ganivet de cuina, llarg, punxegut i afilat. Amb un gest brusc i autoritari, s’incorpora per asseure´s sobre el noi. Te les cames plegades a cada banda del seu cos, el cul sobre el seu sexe i les mans darrera l’esquena amagant l’arma. El noi la mira una mica sorprès però de seguida li somriu excitat.

-Tanca els ulls- li ordena ella.

Encara amb el somriure als llavis, clou les parpelles, confiat. Ella aixeca el ganivet, l’agafa fort amb totes dues mans i amb un gest brutal l’apunyala. El ganivet li queda clavat sobre el cor. El noi deixa anar un crit sord, obre desmesuradament ulls, que mostren més sorpresa que dolor . Ella, impassible, li arrenca el ganivet i la sang brolla com si fos una font. Ell es tapa la ferida instintivament amb les mans, però no serveix de res. Mor en uns segons.

Sense immutar-se s’aixeca, es treu la roba bruta de sang, es renta al lavabo i es posa uns texans, una samarreta i un jersei que troba a l’armari. El noi no era gaire alt ni corpulent així que la seva roba li va bé. Surt sigil·losament de l’habitació. A la recepció, com si res, saluda amb un cop de cap el porter de nit que li diu:

-Bonne nuit, madame.

Agafa un taxi fins al seu hotel i, sense creuar paraula amb ningú, puja a l’habitació 712. S’asseu al llit i lentament la seva expressió va canviant fins a esdevenir agitada i nerviosa. Déu meu què he fet, pensa. I ara què, s’interroga morta de por. El porter l’ha vista entrar amb ell i sortir tota sola, la policia la trobarà aviat, es neguiteja. Com s’ho farà per fugir?

De sobte, la cara se li il·lumina amb un pensament, quasi somriu. Es desvesteix i es fica dins el llit, entre els suaus llençols de seda.

- Praga és a mil quilometres d’aquí- diu en veu alta- Demà vull ser a Praga. Serà meu el dia i teva la nit.

I cau en un son profund i tranquil.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Teràpia de ràbia



El dijous passat a la teràpia de grup, quan ens van fer la ja coneguda pregunta d’inici de “com esteu?”, es va fer un silenci incòmode. Estranyada, em vaig girar instintivament cap l’argentina, i la vaig veure fent morros i mirant fixament endavant. Feia por de veure, us ho juro. Però és que la bona senyora ha resultat ser força diferent a l’esperat. Ja fa un parells de setmanes, ens va regalar la següent confessió:

-Quiero estrangular a mi nuera.... Que digo, estrangularla, quiero matarla a hachazos, hacerla pedacitos.

I l’altre dia, devia seguir emprenyada, perquè quan va ser el seu torn de dir com estava, va dir amb veu de mala hòstia:

-No quiero hablar.- (miracle!).

-Nos quieres decir, al menos, como estás?- li va preguntar sol·lícit un dels psicòlegs.

-Que no quiero hablar.

- Carai, das miedo.

Mirada d’odi i un silenci rabiós. Per un instant, vaig tenir un atac paranoic i em vaig imaginar que ves a saber com, havia descobert el meu blog i llegit Teràpia de grup II i que estava a punt de desenfundar una destral del bolso per tallar-me a trossets tan prims que, en acabat, semblaria un roast beef.

També tenim al grup un noi que ja fa temps que ens delecta amb una fúria que sembla inesgotable, especialment dirigida al que ell considera una classe subhumana: els nens. A part de la putada de que el món està ple de nens, el noi en qüestió resulta que treballa de cap de manteniment en una escola. Imagineu-vos els pobres nens els de la seva escola que no els cal tenir por de vingui l’home del sac, perquè ja el veuen cada dia.

El darrer dijous tampoc va ser una excepció i va explicar el seu estat d’ànim amb una colèrica despotricada contra el món sencer i contra els nens en particulars. L’argentina, que sobre ella no volia parlar, però es veu que opinar sobre els altres si li venia de gust, va intervenir:

-Como no puedes matar a un niño porque tu moral te lo impide...

-No m'ho impedeix la meva moral- la va tallar en sec, l’home del sac- m'ho impedeixen les lleis.

Jo i alguns més vàrem riure amb la sortida del noi, que a vegades sembla que gaudeixi fent una caricatura d’ell mateix, però l’argentina va concentrar la seva mirada furiosa en ell i va emmudir de nou. Ai, si les mirades matessin...

Amb aquest ambient tan relaxat, el noi que sembla de la sèrie Hotel Fawlty, va dir innocent:

-Pues yo estoy de buen humor.

-Tranquil que ja t’espatllarem el dia- li va respondre algú en conya.

Una noia va dir que estava cabrejada. Jo em vaig confessar de mal humor i un parell més es van quedar en un ni fu ni fa. Sorprenentment, l’habitual amant de Morfeo, que s’adorm dia sí, dia no, va contestar, la mar de despert, que ell havia entrat en una nova i excitant fase de la seva vida: estava emprenyat amb tothom.

-Sento molta ràbia i a la que algú em diu alguna cosa, salto immediatament i foto quatre crits- ens va explicar.

Si és que despertant la ràbia oculta de la gent som un grup genial. Però es veu que aquesta nova fase li crea alguns problemes a l’escola on treballa, atenció, de professor de religió, perquè fot mocs a tort i a dret a pobres nens espantats. Jo no vaig poder evitar imaginar-me’l, donant un cop de puny sobre la taula i cridant als seus alumnes:

- Calleu, me cago en Déu!!

Això sí, va poder comptar amb tot el recolzament de l’home del sac, que li va assegurar que totes les bronques que els clavés als nens, encara serien poques per compensar l’immens crim que suposa la seva mera existència.

Total, que no ens va estranyar gaire, que els terapeutes ens proposessin tractar el tema de la ràbia i l’enuig.

-Trieu de parella, la persona del grup que pitjor us caigui- ens van dir.

Uns quants es van aparellar ràpidament, suposo que per què tenien clar a qui no suportaven. Jo vaig pensar immediatament en l’argentina, però la imatge de la destral encara em perseguia, així que em vaig quedar asseguda esperant que algú altre m’escollís. L’home del sac, va venir cap a mi, no sé massa bé el per què, ja que en realitat ens portem molt bé, o potser només m’ho sembla a mi. El cas és que en aquell moment es va sentir la veu de l’argentina:

-Menos mal, porque yo lo mato.

Toma bon ambient i sentit de la convivència.

Ens vam passar uns minuts parlant per torns amb la nostra parella dels nostres cabrejos, els actuals primer i els de la infantesa després. Per acabar vam fer un exercici de relaxació i per connectar amb el “nostre nen interior”, personificat en un coixí que ens van donar a cada un. Quasi tots vam abraçar el nostre coixí carinyosament, que el cap i a la fi, per insuportables que siguin alguns nens, el coixí-nen era el nostre. L’home del sac va fer lo propi, però es veu que no es devien entendre gaire perquè tan bon punt ens van dir que l’exercici havia acabat, li va fotre un cop al coixí, que va sortir disparat.

Finalment vam fer la ronda de paraula de tancament, en la que vàries persones del grup es van emocionar. Però malgrat que tots vam semblar sortir més relaxats i menys combatius que a l'inici, m’estic plantejant alternar la teràpia amb classes de karate, només per si de cas, no sigui que algun dia acabem la teràpia repartint-nos garrotades.

dimecres, 25 de novembre de 2009

La conferenciant

“Les indemnitzacions pagades per les asseguradores contractades per les empreses per cobrir el risc d’acomiadaments...”

-Quin rotllo, no?

-Buf, i tant. Jo marxo que són més de les set i encara haig de fer unes compres.

Endevina la conferenciant les paraules que murmuren els assistents i observa consternada com, un a un, es van aixecant i marxant.

“... en expedients de regulació es poden satisfer en forma de capital o de prestacions periòdiques i en la part que excedeixen del legalment previst...”

Sempre li toquen a ella les exposicions més avorrides i a darrera hora. No és pas culpa meva, es diu. Ja han marxat tres més... Donaria el que fos per ser com d’altres companys que fan bromes i es posen el públic a la butxaca. Però ella no en sap de ser divertida. Una vegada que ho va provar, ningú va riure i encara va ser pitjor.

“... vint dies per any treballat, han de tributar com a rendiments del treball en la base general de l’impost, sense dret a reducció...”

La veu li comença tremolar de ganes de plorar. Respira profundament i tira endavant fins que ja només queden cinc persones: un home gras de mitjana edat que s’ha quedat dormit, dues noies joves que ja porten una bona estona xerrant entre elles en veu baixa, completament alienes al que ella explica, l’organitzadora de la conferència que fa cara d’estar pensant que farà avui per sopar i dos homes més que segurament només són allà perquè no els ve de gust tornar a casa a sentir les queixes de les seves dones o perquè la sogra va arribar ahir de visita.

“...del quaranta per cent per a rendiments obtinguts de forma irregular en el temps, que preveu la Llei 35/1995. Això és tot. Moltes gràcies per la seva atenció.”

Recull els seus papers, es posa l’abric i marxa cap a casa sense pràcticament escoltar les poc convincents felicitacions de l’organitzadora. Es fica dins el metro entre la multitud que camina ràpida i decidida. Quan està comprant el bitllet a la màquina expenedora, un home l’empeny i li cau la cartera i les monedes a terra. L’home no s’atura per disculpar-se. S’ajup a recollir les monedes, una per una, esquivant cames i sabates. Algú s’exclama perquè destorba el pas i una noia jove que espera per utilitzar la màquina, bufa exasperada. Camina pels passadissos, puja i baixa del vagó, es col·loca com pot entre la gentada a les escales automàtiques, i en tota aquesta estona es sent invisible. Ni un sol cop una mirada s’atura en ella.

Camina pels foscos carrers fins a casa. A l’entrar crida, amb més voluntat que gràcia:

-Hola!

Un silenci sepulcral és la resposta. Es treu l’abric, deixa el bolso i la cartera i entra al menjador. Sobre la taula hi ha una nota.

“No puc suportar-ho més. Et deixo”, llegeix.

Per un moment pensa en el Roky. Però dona, no siguis absurda, els gossos no saben escriure, es diu. Tarda uns segons en adonar-se de que la nota és d’en Manel, el seu marit. Confosa s’asseu al sofà i de forma una mica automàtica, crida el gos. El silenci, tossut, li respon. Torna a mirar la nota, que encara té a la mà.

“PD. M’he endut en Roky i la televisió (ens la va regalar la meva mare).”

Surt del seu estat d’estupor i plora, gemega, somica, sense noció del temps, fins que, rendida, es queda adormida al sofà. A les dues de la matinada, es desperta amb la cara banyada de llàgrimes. S’aixeca a buscar un somnífer i es fica al llit. Voldria ser a mil quilometres d’aquí, pensa i potser fins i tot, ho diu en veu alta. En un estat de semi vigília, li sembla sentir una veu llunyana que pregunta:

- I què em donaries a canvi?

- Les nits, les meves nits et donaria- murmura, abans de caure en un profund son químic.

(continuarà)

diumenge, 22 de novembre de 2009

Concurs: un bloc de contes, relats i pensaments

En Ramon, en el seu blog Opinalia, ens proposa un concurs d'entrades. Jo trobo que és una gran idea, donat que a vegades quan descobrim un nou blog no ens entretenim a llegir tot el que ja s'ha escrit i gràcies a aquesta proposta podem rescatar de l'oblit alguns dels millors posts de la xarxa.

Us deixo l'adreça del blog del concurs:

Animeu-vos !

dimecres, 18 de novembre de 2009

Festa d'aniversari


Va estirar el braç enrere i primer lentament i després accelerant bruscament la velocitat perquè fos un cop sec, va fer xocar la raqueta d’esquaix contra la pilota amb tota la ràbia de que n’era capaç. La pilota va sortir disparada com una bala, va rebotar contra la paret i es va perdre en les altures de la pista per anar a caure a la del costat. Frustrat per la mala jugada , va cridar:

-La pilota!!!

Ni sisplau ni hòsties. Segur de que el seu crit faria l’efecte d’una ordre d’obligat compliment per els pobres jugadors de l’altra pista, es va quedar palplantat amb el cap aixecat i la vista fixa en el tros buit entre el mur de separació i el sostre, esperant el retorn de la pilota. Pràcticament no la va veure venir. Com un llampec, va copsar alguna cosa en moviment rapidíssim que venia directe cap als seus ulls i després va notar un cop de pilota, dura com una pedra, al bell mig del front. El següent va ser només foscor i amb prou feines la sensació de que les cames se li havien tornat de plastilina i el seu cos queia.

Quan va tornar a obrir els ulls va veure la cara amoïnada de la Joana.

-Estàs bé? Estàs bé?- repetia.

-Sí, sí. No ha estat res.

Lentament es va incorporar fins quedar assegut sobre la pista.

-He tingut una visió.- va dir mirant a la Joana.

- Vols que cridi un metge?

- He vist una festa... era el meu aniversari.

- Avui és el teu aniversari, carinyo i la festa la farem aquesta nit- el va interrompre ella- Crido un metge?

-No, no era la festa d’avui. Era una festa al jardí d’una gran mansió, amb una piscina espectacular. Tothom anava amb vestits de nit. Les dones escotades i ...

-Doncs quin fred.

-No feia fred. Era l’estiu.

-Amor, el teu aniversari és al novembre, sempre fa fred.

-Doncs en aquesta festa no en feia- va respondre irritat- Totes les persones eren molt xic, riques, famoses i glamuroses.

-I vols dir que era el teu aniversari?- va riure la Joana.

-Sí, ho era- va dir emprenyat- I jo era com ells.

-Ric i famós? Ara sí que crido un metge.

-No te’n riguis! He vist el meu futur.

-Sí, apa, ara has tingut un flashforward.

-Digues el que vulguis. – i es va posar dret d’un sal- Me’n vaig.

-On vas?- va fer la Joana, preocupada altre cop.

- A casa a fer la maleta.

- Eh?

-Doncs això que marxo, et deixo, haig fer realitat el meu futur, tinc coses a fer.

Va marxar tot decidit. La Joana, òbviament el va seguir. Li va demanar que s’esperés, que anés a veure un metge, li va dir que s’havia tornat boig, que havia perdut el cap, que no sabia el que es feia, però tot va ser inútil.

Desprès de marxar de casa, es va recloure en un pis de mala mort que va llogar per quatre duros, va deixar la seva feina i es va posar a fer l’únic que realment sabia fer: escriure. Relats, contes, novel·les, guions, poemes, de tot i més. Ho va enviar a editorials, setmanaris, revistes, productores... Li va costar molt que algú li fes cas, però poc a poc van anar apareixent les oportunitats i al cap d’uns mesos el van cridar d’una productora d’una sèrie perquè els havia agradat una idea seva. Va haver de treballar molt, però la sèrie es va fer realitat i va ser tot un èxit, primer a escala nacional i després internacional.

Els americans, que tenen bon ull pels nous talents, el van fixar. Se’n va anar a viure a Los Angeles. En un parell d’anys, els directors més aclamats de Hollywood es barallaven pels seus guions. Va començar a guanyar allò que se’n diu pasta gansa. Va conèixer una jove actriu,guapíssima, alta, rossa i amb ulls blaus, com la Kim Bassinger fa deu anys, vaja. No tenien molt en comú ni molta conversa, però tampoc era important.

Quan es va sentir a la cúspide, va decidir comprar-se una casa. Va buscar i rebuscar fins que en va trobar una que fos clavada a la de la seva visió de la pista d’esquaix. L’octubre s’acabava i l’etern estiu de Califòrnia era ideal per fer una festa al jardí vora la piscina. Va començar els preparatius per la seva gran festa d’aniversari. Sabia que havia arribat l’hora. Va contractar una banda famosa de pop per tocar, els millors cuiners de la ciutat es van encarregar del càtering, caixes i caixes de xampagne van arribar de França, i el més important, els convidats eren tots famosos, rics i glamurosos i encara més, tots ells, es delien per assistir-hi: era la festa de l’any, que dic, de la dècada!

Unes hores abans de que la festa comences, una mica inquiet, va sortir al jardí a fer unes últimes comprovacions. Volia que tot fos perfecte. En sortir al porxo, no es va adonar que acaben de fregar i el peu li va relliscar endavant i, com una fitxa de dominó que empenyem suament amb el dit, va caure lentament enrere i va picar amb el cap a terra.

La foscor es va estendre com una taca i després va deixar pas a una imatge d’ell mateix en la seva festa d’aniversari. Però no hi havia ni mansió, ni piscina, ni rics, ni famosos, només un pis senzill i atrotinat i la Joana, i els seus amics de sempre, tots cantant “Anys, per molts anys!!”. I tot era autèntic i aquella gent l’estimaven tan, sense importar-los si era famós o no, si tenia diners o quatre rals, o si la seva nòvia s’assemblava poc o molt a la Kim Bassinger.

I precisament va ser la cara de la seva Kim Bassinger, el primer que va veure quan va obrir els ulls:

-Are you ok?- li preguntava amb accent americà.

-Sí, sí... – va respondre- però veuràs... és que me’n haig d’anar. ..haig de fer realitat el meu passat.

dilluns, 16 de novembre de 2009

No m'escriguis més

-No m’escriguis més.
-I això que és?
-El títol d’un post.
-I per què aquest?
-Perquè és una frase que no em puc treure del cap.
Rumia.
-I de què anirà el post?
-De que un dia vaig llegir aquesta ordre en un mail i l’endemà em vaig cremar els dits amb cafè bullent.
-I és verídic?
-Sí. Mira la cremada- allargant la mà
-Buf, devia de fer mal...
-Sí. La cremada també em va fer mal.
Pausa.
-I per què t’ho van escriure?
-Perquè jo ho vaig voler.
-A sí? Que estrany, no?
-No. Sóc així.
-De rara...
-De boja- somrient.
-No ho sembles.
-Enganyo.
Silenci.
-I també et vas cremar perquè vas voler?
-No, això va ser un accident.
-Com va ser?
-Tenia son. No havia dormit bé.
Pensa.
-I ho fàs?.
-El què?
-No escriure.
-És clar. Sóc obedient. Per això ho vaig voler.
-No t’entenc
-Jo tampoc ho entenc.
-Ah. Doncs deu ser difícil...
-Sí.

dimecres, 11 de novembre de 2009

El cielo es azul, la tierra blanca

"Había metido la pata. Un adulto debe evitar palabras que puedan desconcertar a los demás, y nunca debe decir nada de lo que pueda avergonzarse a la mañana siguiente."

"Yo, sin embargo, todavía no me podía considerar una “adulta” hecha y derecha. Cuando iba a la escuela primaria era bastante madura. Empecé a estudiar primaria y luego pase a bachillerato, pero mi nivel de madurez disminuía a medida que pasaban los años. Nunca me he llevado muy bien con el tiempo."

"Los temores nocturnos son como bolas de nieve que acaban formando un alud si no se detienen a tiempo."

"Divertida. Dolorosa. Agradable. Dulce. Amarga. Salada. Cosquillosa. Picante. Fría. Caliente. Tibia.
¿Qué clase de vida había llevado hasta entonces?"

"¿Qué estaba haciendo con mi vida? Estaba en una isla que no conocía, arrastrando los pies por un camino desconocido y había perdido de vista al maestro, a quien creía conocer pero en realidad tampoco conocía. No me quedaba otra opción que emborracharme. Había oído decir que las especialidades gastronómicas de la isla eran el pulpo, la oreja marina y la langosta. Comería orejas marinas hasta reventar."

Tsukiko, la protagonista d’aquesta novel·la,té 38 anys. L’autora és Hiromi Kawakami.



diumenge, 8 de novembre de 2009

Teràpia de grup II

Sabia que existien crisis de parella, crisis econòmiques, crisis familiars, crisis dels trenta i dels quaranta, crisis post menopàusiques, crisis d’amistat i un llarg etcètera, però mai havia sentit parlar de les crisis de grup, fins que dijous passat, a la teràpia, els nostres psicòlegs ens van plantejar si estàvem en crisis.

Resulta que som un grup de tímids introvertits i que quan ens pregunten, "Com esteu avui?", en lloc de contestar tots BIEN !!!, com quan els pallassos de la tele cridaven allò de "Como estan ustedes?", doncs, es fa un silenci incòmode que s’allarga fins que pràcticament ens obliguen a participar.

Així que els responsables del grup ens van preguntar com estàvem vivint la teràpia. I com no, ens vam quedar tots callats. Finalment, vam anar parlant i va resultar que al loro que no estamos tan mal, o sigui que la crisis es va dissoldre com una tempesta en un got d’aigua. Però per si de cas, un dels terapeutes havia fitxat un nou crac: una senyora argentina.

Coneixeu algun argentí que parli poc? Doncs això, que els nostres silencis incòmodes, han passat a millor vida, vilment assassinats per monòlegs amb accent bonarense. Li van demanar a la bona dona que es presentés i va dir “Yo soy agua y estoy en constante movimiento fluyendo” i acte seguit va començar a parlar dels seus estimadíssims néts i a plorar d’emoció. Mentre ella s’enrotllava amb els ulls plens de llàgrimes, el noi del seu costat pesava figues tan descaradament que jo em prou feines em podia contenir el riure.

Aleshores, ens vam haver de presentar nosaltres també “de forma creativa” i un altre noi, amb una mica de conya, va dir “Jo sóc foc i tempesta” i després jo vaig seguir, “Jo sóc géminis i, per tant, aire” i és que realment, comparada amb la senyora argentina, em sentia molt lleugera. El noi del meu costat es va bloquejar amb això de ser creatiu i només va aconseguir dir “Jo em dic Jordi”. Però cap problema, l’argentina li va prendre el relleu i va dir "Yo estoy aquí descalza y con los pies desnudos y estoy desnuda ante vosotros, aquí delante vuestro, abriendo mi corazón ante unos desconocidos" i bla, bla, bla i altre cop els ulls plorosos, mentre el pobre Jordi se la mirava atònit.

Després ens vam estirar a terra i vam fer un exercici de relaxació. El noi que abans pesava figues, va superar aquesta fase transitòria del son i directament es va quedar adormit com un tronc i els seus roncs es sentien per tota la sala. Aquí jo ja no em vaig poder contenir i vaig tenir un atac de riure. Amb esforç vaig aconseguir parar de riure i finalment, em vaig relaxar. De fet, em vaig relaxar tant, que em va costar aixecar-me i tornar altre cop a l’activitat. Diria que la transició va ser més ràpida per l’argentina, que tres segons després de que ens diguessin “obriu els ulls”, ja estava obrint la boca també.

Vam seguir dibuixant en unes cartolines el jardí que havíem visualitzat durant la relaxació. El Rafa, un dels terapeutes, li va demanar silenci a l’argentina i ella en va fer cas a mitges. Jo vaig pintar el meu jardí, com vaig poder, oblidant la vergonya que em fa dibuixar en públic. Després vam posar comentaris als jardins dels altres i per últim, vam fer una ràpida ronda de paraula, en la que, miraculosament, el nou crac, no va parlar gaire.

Al marxar, en Juan, un noi gai, ros amb ulls blaus i que, per la roba i el posat, sembla tret de la sèrie anglesa L’hotel Fawlty, em va acompanyar un tros i em va dir rient, "Esta senyora nueva nos va a contar de todo. No veas lo que nos espera."

Doncs, això, prepareu-vos pel que us espera en pròxims posts...

diumenge, 1 de novembre de 2009

La Nena Sirena


La mare es va sorprendre de trobar el seu fill retallant una fotografia del diari. Es va acostar per fer-hi un cop d’ull i va llegir el titular “Mor als deu anys la Nena Sirena americana”. L’article explicava la dura història de la Shilon Pepin, una nena amb una malaltia congènita, anomenada sirenomèlia, que afectava a les seves extremitats inferiors. A més li mancaven varis òrgans, com l’úter, la bufeta i l’intestí gruixut. La seva curta vida havia estat un via crucis d’hospitals i operacions. Però, malgrat tot, a la fotografia, una nena pleneta (segurament inflada per efecte de medicaments i no pas per una generosa alimentació) somreia feliç, tan innocent que era impossible no retornar-li el somriure. La mare, però, va pensar que aquella notícia no era una lectura adequada per un nen de només nou anys.

-És un treball per l’escola?- li va preguntar, mentre mentalment ja desenfundava l’espasa per matar la mestra.

- No. La vull per penjar-la a la meva habitació -va respondre el nen.

-Però, carinyo, no és una sirena de veritat. És una nena que estava malalta i que s’ha... que ara està al cel.

-No està al cel -va interrompre el nen amb veu ferma- Està nedant al mar.

I dit això, amb el tros de diari a la mà, va sortir corrent cap a la seva habitació. La mare es va quedar palplantada al mig del menjador, entre sorpresa i preocupada però va decidir deixar-ho estar, de moment.

Al cap d’uns dies, un dissabte al matí, mentre esmorzaven, el nen parlava alegrament.

-Aquesta nit m’ha visitat la Nena Sirena i hem nedat junts envoltats de peixos de colors.

-Fill, ho has somiat- va intervenir el pare amb to indulgent.

El nen va continuar, indiferent a les paraules del seu pare:

-La Nena Sirena diu que us divorciareu d’aquí tres anys. Vol que us digui que no heu de discutir davant meu, ni barallar-vos per la meva custòdia perquè em podríeu traumatitzar.

A la mare li va caure la cullera plena de melmelada i el pare es va abocar el cafè amb llet per sobre el xandall. Aquell vespre, quan el nen ja dormia, van decidir que el portarien al psicòleg el mateix dilluns.

El terapeuta en va tenir prou amb tres sessions per determinar la causa de tot plegat:

-Pateix estrés encomanat per les dures vivències dels seus companys i amics d’escola que són víctimes innocents d’una epidèmia incontrolable de divorcis paterns.

Els pares van acceptar el diagnòstic com a correcte. Al cap i a la fi, feia només uns mesos havien donat per bones les explicacions d’un conseller conductual de gossos que els havia assegurat que el seu petit fox terrier es creia que era el pater familia i l’amo de la casa, mentre que ells eren un simples i subordinats membres de la manada. El assessor caní els va donar una llista tan llarga i complicada d’exercicis per redreçar la personalitat del gos, que finalment van optar per regalar-lo a un amic amb un marcat complex d’inferioritat, pensant que segurament s’avindrien.

Així que quan el psicòleg infantil els va assegurar que al nen li passaria aviat i que només calia que li reiteressin sovint el seu amor mutu i cap a ell, van sospirar alleujats. S’ho van prendre, però, molt seriosament. La mare cada matí despertava al seu fill amb un:

-Bon dia, és hora de llevar-se. El pare i jo ens estimem molt i tots dos t’estimem.

I el nen responia:

-Mama, jo vull viure amb tu però que em deixis anar a veure el papa sempre que vulgui.

El pare al tornar de la feina, abraçava el seu fill i li deia a cau d’orella:

-Estimo molt la teva mare i també a tu.

I el nen responia:

-Quan et sentis culpable després del divorci, vull que em portis a Disneyland Paris.

Després de repetir aquestes absurdes converses dia rere dia i setmana rere setmana, els pares, esgotats, van decidir provar la psicologia tradicional. Li van prohibir al nen esmentar el divorci i la Nena Sirena, sota amenaça de castigar-lo sense veure la televisió de per vida. El nen va passar tres angoixosos segons debatent-se entre la separació dels seus estimats pares i la televisió, passat els quals, no cal que us digui que va triar, oi?

D’aquesta manera la tranquil·litat va tornar a la família, fins que un dia a casa l’àvia, aquesta, amb un cop d’originalitat, li va preguntar al nen:

-I tu què vols ser de gran?

- Diu la Nena...- la mirada fulminant del pare va interrompre la resposta i va haver de tornar a començar- Diu una amiga meva, que de gran seré científic i que ajudaré a prevenir malalties com la se... la de les nenes sirenes. Seré famós i guanyaré molts diners.

-Què simpàtica la teva amiga- va riure l’àvia i els pares van somriure alleujats.

Però el nen es va animar i va continuar:

-Iaia, també diu la meva amiga que et digui que t’estimo perquè aviat et moriràs.

Els pares es van quedar blancs. Anaven a intervenir però l’àvia els va silenciar amb un gest. Acaronant-li el cap, i mirant-lo amorosament, va respondre:

-Sí, rei meu, ja ho sé. A mi també m’ho ha dit.


Dedicat a la Shilon Pepin.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

D'amor i enamoraments



-Ja no em sento viva al teu costat- li diu ELLA. És una d’aquelles converses importants, el moment de sincerar-se, de dir-se les veritats per dures que siguin.

-Sí- respon la Berta- també fa temps que a mi em passa.

- Ha desaparegut aquella il·lusió del principi- continua ELLA, ignorant la intervenció de la Berta. Vol que quedi clar que és ELLA qui la deixa -No sento el mateix desig. La nostra relació està estancada. Penso que ho hauríem de deixar córrer, almenys un temps.

- És el que hauríem de fer, sí - murmura la Berta, amb esforç.

- És el millor per a totes dues- remata ELLA.

És el millor per a tu, egoista, pensa la Berta, però calla. Sap que en el fons hi està d’acord. O potser senzillament sap que toca estar-hi d’acord. Les dues són persones raonables, amb sentit comú, i saben que l’AMOR s’ha de viure amb lletres majúscules. AMOR o ENAMORAMENT i SEXE són les bases d’una vida satisfactòria... oi? Volen tornar a viure els nervis de les primeres cites, l’excitació del primer petó maldestre que sembla com si toquessis el cel, tornar a descobrir pas a pas la intimitat amb algú altre. Tampoc cal enumerar ara aquí els múltiples avantatges dels AMORs novells, ja que tothom els coneix i els anhela.

-Hauríem de passar una temporada sense veure’ns -ordena ELLA, tot i que pren la falsa forma d’una proposta.

- Sí, és el millor- repeteix la Berta, i una llàgrima se li escola galta avall.

Recomencen les seves vides, soles, solitàries fins i tot. ELLA enyora la Berta, especialment al llevar-se i quan cuina el trist sopar unipersonal. Abraça el coixí per adormir-se, magre substitut del cos tebi de la Berta. Però les perspectives de futur, les promeses dels nous AMORs que vindran, el somni de carícies diferents, li impedeixen despenjar el telèfon per dir un senzill, torna sisplau.

Comença a treballar en el seu DESTÍ. Fins i tot l’AMOR més pur requereix iniciativa, no apareix pas de sota les pedres. Consulta vàries pàgines de contactes d’internet. Obsessiva i esforçada respon casi una vintena d’anuncis. S’ha de crear una base de dades, amb noms, llocs de residència , feines, estudis, interessos, esports, etc, perquè sinó s’hauria fet un garbuix amb tanta noia resumint-se per escrit. Mail a mail, va descartant les candidates, immadures o massa grans, excessivament superficials o buf quin toston, depriments o estúpidament optimistes, mala ortografia o pedants, gustos insòlits o avorrits i així un llarg etcètera. Fins que queda una sola emailadora.

ELLA utilitza un alies, que mai se sap quina psicòpata, assassina o maníaca es pot amagar darrera la pantalla. Li amaga també el barri on viu i altres dades que poguessin permetre a l’altra identificar-la i perseguir-la un altre dia, rotllo Atracción Fatal, que en moments de paranoia reviu l’escena de la banyera i s’imagina ofegant-la i la boja ressuscitant, que és una veritat universal que les psicòpates mai es moren a la primera.

Quan toca parlar-li de la vida professional, li fa l’efecte que dir-li que està a l’atur no resulta del tot atractiu, així que s’autoconcedeix la feina que sempre a volgut tenir: editora. I què ha estudiat? Doncs, Econòmiques, perdó que ara és diu Administració i Direcció d’Empreses, queda molt poc romàntic. Filologia, millor, que sempre he estat una mica bohèmia, escriu. Si coneixeu algú que hagi estudiat Dret o Econòmiques, ai, un altre cop, ADE, i que mai s’hagi sentit bohemi, me’l presenteu, si us plau. Ironies, a part, es pot sostenir que no menteix, si ho mirem sota el prisma que es presenta com qui hauria de ser i no exactament com qui és. I a més, què podem dir, tots tenim el dret a reinventar-nos cada dia, si ens ve de gust. Potser, l’altra està fent el mateix, s’autojustifica ELLA.

No s’envien fotografies, això no fa per elles que estan buscant AMOR, però per si de cas, es descriuen somerament per assegurar-se que també tindran SEXE. Alçada, pes, color de cabells, edat, regularitat de les faccions. Aquí ELLA no l’enganya... gaire.

Els seus mails són cada cop més íntims. Són dos cors en comunicació directe. ELLA explica aquelles emocions que sempre ha mantingut ocultes, fins i tot a la Berta, despulla els seus temors i inseguretats, però també les seves fantasies i desitjos més atrevits. Li dóna el millor i més profund d’ELLA mateixa. S’avenen tan bé, que ELLA sent que ha trobat la PERSONA, la PARELLA, la tan sobada MITJA TARONJA, que mai he sabut perquè precisament ha de ser aquesta meitat de cítric, jo sempre he pensat que busco la meva mitja patata. En fi, deixem-ho, que aquest no és el relat de les meves desventures amoroses.

Arriba, inevitablement, el dia de trobar-se, de veure’s, a més del cor, també una mica d’anatomia. ELLA té molta por. Tem no agradar-li. No està,en canvi, preocupada per la perspectiva contrària: sap segur que la trobarà atractiva, no pot ser d’altra manera. Així és l'AMOR a primer email, versió moderna i inversa de l'AMOR a primera vista.

Han quedat en un cafè que totes dues coneixen. Han decidit identificar-se amb un llibre: les dues portaran la mateixa novel·la. ELLA arriba lleugerament tard, per culpa del metro que s’espatlla perquè han caigut quatre gotes. Quan entra, la veu, o millor dit, la intueix, d’esquena, asseguda a una taula, i s’hi acosta silenciosament. Per sobre la seva espatlla llegeix el títol del llibre que reposa sobre la taula i, amb un intent de sonar alegre i despreocupada, li diu:

- Hola, hola, ja sóc aquí - ELLA té poca memòria històrica i no s’adona de la ridícula cita.

La noia de la taula es gira somrient i es queda glaçada en veure-la. ELLA, estupefacta, es sent a si mateixa dir amb veu tremolosa:

- Hola Berta.



La Hikaru Utada ens explica el mateix però en japonès.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Cuinant plaer

- Per què em segueixes quan ens banyem?- pregunto.

- Perquè vull ser a prop teu.

Em capbusso dins l’aigua i amb els ulls oberts m’hi acosto. Poso les mans en la seva cintura i emergeixo altre cop a la superfície. Dreta, palplantada davant seu, amb les meves mans estrenyent-li suament els malucs. Els nostres caps a tocar un de l’altre.

Volia escriure sobre la noia que ven menjar preparat. Havia de ser una història sensual, quasi eròtica. Però la meva imaginació és molt tossuda i no es deixa enganyar tan fàcilment. La noia de la botiga de menjar, és alta i corpulenta. Sensual tota ella, des de les cuixes, passant pels seus pits grossos fins a la salvatge melena negra. Els llavis carnosos, els ulls grans, rodons i foscos. Qui podria no desitjar-la?

L’altre dia menjant les seves llenties, em vaig sentir com si les hagués preparat especialment per a mi. Enlloc de xoriço, portaven bolets.

- Jo no menjo carn- em va dir un dia- Haig de fer provar a algú altre els plats de carn que cuino.

Que difícil ha de ser preparar menjar que no tastes, vaig pensar. Però no, perquè sempre cuinem pels altres. Cuinar és l’art de donar plaer. És com acariciar un altre cos, és com portar a l’altre amb els nostres dits a l’orgasme.

Me la imagino amassant la pasta amb les seves mans grans i dits prims, batent els ous per la crema amb tossut caràcter, barrejant-la amb les mores i després abocant-ho sobre el motllo cobert de la pasta, escalfant el forn, ficant el pastís dintre, calculant els minuts impacient. I sense haver-ne provat ni un bocinet ja té dins a la boca el tast del plaer que donarà. Es delecta en les boques alienes que mossegaran, les llengües que xuclaran, la crema que es desfarà en els paladars, els llavis que murmuraran “què bo”.

- He aconseguit que deixis el pastís de poma- em va dir somrient. El pastís de poma, no el cuina ella, vet aquí la seva satisfacció.

I segur que també prepara el tabulé pensant en mi, i la vedella amb curri i el pastís de verdures i potser, fins i tot, el pollastre amb prunes. Llepo la pruna dins la boca, dolça i banyada en el suc del rostit, la xuclo fins que es desfà i només en queda l’os. Faig un petó a l’aire i amb la llengua empenyo el pinyol, amb restes de pruna enganxats, perquè surti entremig dels llavis oliosos. I ella ve cap a mi, per recollir-lo amb la seva boca molsuda. Un petó amb gust de pruna i suc de pollastre rostit.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Móns paral·lels




Els va costar força trobar l’apartament ideal a Berlin. Però era important fer una elecció acurada, tal i com ella no es va cansar de repetir-li. Hauria de passar moltes hores sola a casa mentre ell treballava.

- Però tu també treballaràs- li deia ell.

- Sí, però ho faré a casa i és imprescindible que m’hi trobi a gust i que m’inspiri per escriure.

Ja feia anys que s’havia acostumat a tolerar el que ell anomenava les excentricitats literàries de la seva dona, així que una vegada més la va deixar fer.

Per fi, desprès d’un llarg peregrinatge per quasi totes les immobiliàries del que havia estat el Berlin est (l’oest va ser descartat, ja el primer dia, per la seva manca “d’autenticitat”) i de visitar un munt de pisos i cases, la seva dona sobtadament va exclamar:

- Aquest és el nostre lloc!

-Carinyo, és un apartament motl bonic- va començar ell amb compte- però ja t’has adonat que en aquest barri hi ha molta prostitució?

-I això què importa?- va respondre ella, tallant.

-Com vulguis, només és que em creia que et repel·lia veure... putes.

Com que era veritat, ella va optar per canviar de tema i va fer una relació detallada de tots els avantatges del pis: sostres alts, parquet, acabats de bona qualitat, banys i cuina remodelats amb un gust exquisit i sobretot aquella magnífica façana de principis del segle XX, la portalada de l’entrada, l’escalinata senyorial, l’ascensor de ferro forjat (que s’espatllarà dia sí, dia no, va pensar sense dir-ho, el marit), la història, la serenor, la màgia que desprenen les parets.

Heu provat mai de discutir amb una escriptora? És impossible guanyar. El seu marit ja ho sabia, així que es va rendir ja per avançat. Un cop es van haver instal·lat en el nou pis, no sense abans repetir en innumerables botiges de mobles, un procés d’elecció idèntic al descrit, ella per fi va poder començar a treballar en “òptimes condicions”.

A Barcelona ja havia acumulat un munt d’idees sobre el tema de la seva nova novel·la, però un cop a Berlín, impregnada de la història de la ciutat i d’una “estranya força que sembla sorgir de les parets d’aquesta casa” (bajanades romàntiques, en deia el seu home) es va trobar inesperadament escrivint sobre una família de jueus alemanys.

Golberg, va ser el cognom que va triar. I vivien en aquell mateix apartament seu (una bona escriptora ho aprofita tot) tal i com devia ser als anys trenta. A l’antic menjador imaginari hi havia al costat de la finestra un rellotge de pèndol i un gerro verd enorme. En una taula sempre tenien una planta o un ram de flors.

Es va capbussar per complet en la història d’aquella família i per suposat, inevitablement, en el nazisme i la terrible època que els havia tocat viure als seus personatges de ficció. Va dedicar tot un capítol al dia en que les temudes SS van presentar-se a casa seva. "Eren tres quarts de dues", va escriure, "i va ser com si el temps del món s’aturés amb aquells dos cops secs a la porta”.

Aquella novel·la se li va presentar com una revelació. Les paraules fluïen soles. A vegades li semblava que a les nits somiava el que havia d’escriure l’endemà. Mai havia escrit tan febrilment i tan clarament al mateix temps. Amb un temps record va tenir enllestit el llibre. Casualment, aquella nit tenien uns amics convidats a sopar. Exaltada, gairebé eufòrica, els va explicar l’argument del seu llibre.

- I com es diuen els protagonistes?- va preguntar amablement un dels convidats.

- Goldberg és el cognom familiar...

- Ah, clar- va somriure l’altre.

- Perdona? – va dir ella, sorpresa.

- Com la família jueva que vivia aquí- va continuar l’amic. I en copsar la cara astorada d’ella, va afegir- Que no has vist la petita placa daurada que hi ha a la vorera, just al costat de la porta d’entrada? Hi ha plaques com aquestes per tot Berlín. Hi diu el nom de les famílies jueves que abans de l’holocaust varen viure a cada casa. És una manera de recordar-los.

A l'escriptora semblava que li faltava l'aire de tan agitada que estava. L’amic, que no ho era tant, començava a gaudir amb l’impacte de les seves paraules, així que va seguir burxant:

- Ja has visitat la sinagoga i el museu jueu? Són en aquest mateix carrer... No us heu adonat que viviu al bell mig de l’antic barri jueu? – i va rematar amb- Potser t’hauries d’haver documentat una mica abans d’escriure la novel·la.

No aporta res a aquest relat com de malament va acabar aquell sopar, així que ho deixem aquí. L’endemà, l’escriptora, entre humiliada i enfurismada, va sortir ben d’hora cap al museu jueu. Al final del recorregut, el museu explicava, com no, els dramàtics fets de l’holocaust. Però per fer-ho més càlid, personal i humà, es centrava en la història real d’una família en concret: els Golberg. Hi havia retrats de tots els membres de la família. Tots i cada un tenien els mateixos noms i eren idèntics als personatges que ella havia creat. També hi havia fotografies de casa seva, amb un finestral, un rellotge de pèndol i un gerro enorme que semblava verd (la foto era en blanc i negre). Sobre una taula una planta. El rellotge marcava tres quarts de dues.


Relats conjunts

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Venda telefònica

Al arribar a la ciutat, em vaig veure amb la necessitat d’aconseguir una feina ràpidament. Com que mai havia fet de cambrera i no m’abellia la idea de treballar de dependenta en una botiga, vaig acabar trobant una feina de venda telefònica. Consistia en trucar i trucar en nom de Gas Natural, oferint aparells de descalcificació de l’aigua (un invent que transforma l’aigua salada de l’aixeta que fa anys i panys que suporten tantes poblacions catalanes, en aigua deliciosament insípida). Oferíem a més un finançament en molt bones condicions. Però jo no treballava per Gas Natural, sinó per una empresa subcontractada i, segons em vaig assabentar més tard, el finançament, que feia Gas Natural de fet era exclusivament per calderes, de manera que no sé si podríem parlar d’engany, però sí que era tot plegat, un negoci una mica tèrbol. En qualsevol cas, jo en aquell moment no n’era conscient, o millor dit, per ser sincera, poc m’importava.

Junt amb mi van començar a treballar una vintena de dones. Ens varen fer uns cursos velocitat de la llum, sobre tècniques de venda telefònica, que resumidament consistia en engegar el nostre rotllo prou ràpid i amb prou fermesa perquè la persona a l’altra banda del fil, no fos capaç d’aturar-nos. També li havíem de transmetre la idea que estava davant d’una oportunitat única i que si no l’aprofitava se’n penediria tota la vida.

Ens van instal·lar en una sala enorme i mig buida, amb les parets brutes i rascades, sense finestres ni cap mena de llum natural. L’aire estava enrarit pel fum dels cigarrets (era l’època pre llei del tabac) i feia una desagradable olor a tancat i a suor. Malgrat tot, el primer dia, tant jo com les meves companyes, vam començar a treballar amb entusiasme. I vinga a trucar i trucar, amb veu alegre i sonora, alta i segura.

De seguida em vaig adonar que allò no feia per mi. Els meus interlocutors em tallaven contínuament, alguns de manera amable i molts d’altres de forma abrupta. El meu rànquing de vendes era patètic. Com que necessitava els diners, vaig decidir continuar fins que em sortís una altre feina o fins que m’acomiadessin, cosa que em semblava que no tardaria gaire en succeir. Vaig oblidar-me per complet de les instruccions i vaig adoptar el meu to de veu natural: pausat i suau. Sorprenentment vaig comprovar que no em tallaven tan sovint i les veus a l’altra banda del telèfon van començar a dir:

- És que avui tinc un mal dia.

- I doncs? Què li passa?- responia jo, sol·licita i relaxada.

- Es que he anat al metge i m’han de fer unes proves.

Per tal de no accelerar el meu ja inevitable acomiadament, intentava que les meves companyes de feina no s’adonessin del contingut de la conversa, per això, anava responent de forma neutra amb “ah sí?” “ja” “clar, clar”. I lluny de desanimar-se la veu a l’altra banda parlava cada vegada més i més. Quan finalment acabaven i es feia un silenci una mica llarg, jo tranquil·lament els tornava a esmentar el motiu de la trucada. Aleshores, la majoria de vegades, em deien coses tipus “Doncs, em sap greu, però amb la pensió que cobro no m’ho puc permetre” o “Mira és que sóc la dona de fer feines, però quan vingui la meva jefa, ja li comentaré”. Però, de tant en tant, algú em responia “Ah, sí, d’acord, envia’m l’instal·lador”.

Passat el primer mes la meva llista de vendes seguia sent raquítica, però de manera inesperada, el meu cap, només em va dir:

- No està malament, però podries fer-ho molt millor.

Carai, vaig pensar jo, hauré de fer-ho molt pitjor si no vull quedar-me de per vida tancada en aquesta sala fosca i pudent. Així que quan la gent semblava que ja no sabien que més dir-me, jo tornava a la carrega amb la màquina miracle de l’aigua, però afegia, contradient tot el que ens havien ensenyat:

-Potser si no n’està segura, s’ho vol pensar.

- Sí, sí, millor m’ho rumio uns dies.

- D’acord ja la tornaré a trucar.

I al cap d’un parell de dies marcava de nou el seu número i els preguntava:

- Què tal? Com li va? Ja ha solucionat aquell problema amb la seva cunyada?- o el que sigui que m’haguessin explicat.

A algunes persones les trucava cada setmana, a d’altres cada dia, i fil per randa m’anaven desgranant la seva vida. Però sempre arribava un moment en que s’esgotaven, els silencis es feien llargs, les pauses denses i ells mateixos tornaven a l’origen de la trucada i em deien “Sobre la descalcificadora, em sap greu però no podrà ser”. Però cada cop més, acabaven amb un “Sí, em sembla que la compraré” o “Ja he convençut a la meva jefa per instal·lar-la”.

Al acabar el segon mes, el meu cap, estava contentíssim amb mi i ni li passava pel seu cap de cap la idea d'acomiadar-me. Jo em vaig encomanar del seu entusiasme i fent volar coloms, ja somiava amb escriure un manual de vendes, que seria un best-seller mundial, sobre el meu nou i revolucionari mètode de comercialització.

I en aquestes tonteries estava pensant, quan un dia en una trucada, desprès del rotllo comercial prefabricat,una veu que em va sonar lleugerament familiar va dir:

- Et trobes bé?

-Sí. Per què? – vaig respondre sorpresa.

-Hem parlat cada dia durant les dues darreres setmanes i ahir, ja et vaig comprar la descalcificadora.

- ...

- Sóc la Y. Em recordes? T’he explicat la meva separació i la malaltia del meu fill.

- Ah, doncs em dec haver confós de número, ho sento- vaig aconseguir dir en un murmuri casi inaudible.

Les dues ens vam quedar callades. Jo no sabia el per què però no volia penjar. Desprès d’una pausa que em va semblar eterna, em va preguntar dolçament:

- Què volies dir-me?

I sense saber com, vaig començar a parlar i parlar. Li vaig explicar la meva vida, les meves intimitats més ben guardades i les meves pors més inconfessables. Ella responia “ah sí?”, “ja” o “clar, clar”. Quan vaig haver acabat em sentia com si peses deu quilos menys.

Aquell dia, unes hores més tard, em vaig acomiadar de la feina.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Univers Simenon

Per intentar semblar una mica més culta del que realment sóc ( i per enveja del bloc de la Kweilan), se m’ha acudit escriure sobre llibres. De fet, volia escriure sobre un autor: Georges Simenon, perquè em sembla que estic a punt de dir-li adéu-siau. A la lectura dels seus llibres, em refereixo, que a ell no el conec de res i a més fa temps que ...(cria malves) , ei, que aquest post és seriós, volia dir que fa temps que ja no és entre nosaltres..( nosaltres qui?), ai, a veure, que fa temps que ha passat a millor vida, (ara sembles la teva àvia), carai, que fa anys que va morir (buf, no hi ha res com la simplicitat).

D’això deia, que crec que li donaré unes llargues vacances a la seva obra, molt abans d’haver-me ni tant sols acostat a esgotar-la. I és que l’home va dir, vaig a escriure una mica i patapam, tres-centes novel•les, no sé quants relats i un munt d’articles periodístics. No res comparat amb la Corin Tellado que va superar els 10.000 títols. A una velocitat de vertigen produïa una història cada setmana. La pobra dona, vinga a imaginar vides farcides de romanticisme, (què t’empatolles si no ’has llegit mai cap llibre seu), mentre ella feia una vida quasi monacal de dormir, menjar i escriure. En canvi, el Simenon (que era més espavilat), segons va afirmar ell mateix, se’n va anar al llit (o a un altre lloc) amb unes 30.000 dones (mil avall, mil amunt). Clar que això només demostra que era un fatxenda.

Posant-me seriosa (per fi ! ) l’univers Simenon em comença a pesar. Persones amb una vida aparentment corrent, avorrida fins i tot, que fan com si visquessin, però sense viure realment, sense arrelar sentiments profunds per res i per ningú, sense amor, i que acaben convertides en criminals. L’assassinat és la falsa sortida dels personatges de Simenon.

Les seves novel•les són certament una mica repetitives, però com deia l’Ivan Klima a Amor y Basura, les persones només tenim un únic argument, una sola obsessió, un sol turment crec que en deia ell (què dramàtic) i tant si expliquem històries alienes com pròpies, no fem més que repetir-lo una i altra vegada. Jo no estic tan segura de que tinguem un únic argument (quan has estat tu mai segura de res?), però si és veritat que no en tenim d’infinits (ja veig, tu ets de la teoria del grapat...).

A tot això m’estic desviant (com sempre), el que volia dir és que he arribat un moment de la meva vida que ja no tinc més ganes de llegir sobre carències, buits existencials i vides sense sentit (ni se’t passi pel cap canviar el títol del blog !). Ha arribat l’hora de començar a omplir, de llegir per comprendre millor la vida i per sentir-me bé, que no més alegre necessariament. I abans de que us penseu que em proposo empassar-me les obres completes de Paulo Coelho (això mai!), afegiré que crec que el meu propòsit no està renyit amb la bona literatura.

Però potser, paradoxes de la vida, hauré de fer com un personatge simenonià i convertir-me en assassina, per acabar amb alguns aspectes de la meva personalitat (Déu meu ! Socors, que aquesta tia em pela!)

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Teràpia de grup

Un grup de dotze persones desconegudes, més dos psicòlegs, o potser hauria de dir terapeutes gestàltics, bé el que sigui, i de rebot una observadora que llibreta i boli en mà, doncs això, ens observava a traves de les seves ulleres de miop (tant costava trobar una mirona que almenys tingués bona vista?).

Per relaxar-nos, o com a mínim intentar-ho, ens vam estar una estona fent el passerell: caminant , movent-nos per la sala, remenant el cul , girant els turmells, fent anar als braços com hèlices, etc.

Després va tocar un exercici, o potser hauria de dir un joc o una teràpia (que difícil el vocabulari d’aquest post), que consistia en triar parella (com al cole a les classes de gimnàstica), asseure’s i apa dir-li a l’altra persona tot el que la seva cara et suggeria: que si fas pinta de ser mestressa de casa (la receptora d’aquest comentari es va ofendre profundament), que si tens cara de fumador (aquesta premonició va ser meva), que si em semblés simpàtic i detallista i tal i tal i l’altre allà aguantant la pluja de regalets sense dir ni piu, esperant a que li toqui el torn de repartir adjectius a cegues. I desprès canvi de parella, com als salons de ball. I un altre vals de paraules tal vegada encertades.

Desprès un ratet a escriure en una llibreta. Que si m’haguessin dit que no me la podia emportar a casa no hi hauria escrit tantes tonteries. I en ronda de grup a parlar:

- Hola em dic Coses2 i sóc alcohòlica. Porto sòbria deu minuts- em vaig prendre una canya abans d’entrar.

Que no, que és broma. Vull dir que no vaig dir que era alcohòlica, que la cervesa sí que me la vaig beure.

El que vam fer va ser explicar un per un com ens havíem sentit durant l’exercici-joc-teràpia. I aquí va començar la diversió. El primer va dir que li havia semblat fantàstic i que s’ho havia passat de conya. Vaig flipar perquè havia estat la meva primera parella i feia cara de qualsevol cosa menys de passar-ho bé.

Quan va ser el meu torn vaig ser més sincera i de passada mal educada i vaig confessar que m’alegrava que s’hagués acabat. El del meu costat, es va posar poètic i ens va delectar amb una metàfora: ell ho havia viscut com una primera cita, amb les pessigolletes a l’estómac, la il·lusió i els nervis de passar-ho malament i voler que duri per sempre, al mateix temps. Ai que maco. La següent va dir que havia notat una terrible escalfor a l’escot. Clar, vaig pensar jo, com que t’ha tocat amb el de la primera cita... millor ho deixo aquí.

La meva segona parella, una noia amb cara simpàtica, estava emprenyada perquè li havíem clitxat de seguida la pinta de bona persona i ella havia vingut a la teràpia per ser dolenta, carai! Tia, que això és una teràpia de grup, no un càsting per treballar al túnel del terror...

Un home de mitjana edat es va estar una bona estona gaudint del so de la seva pròpia veu i en un lapsus va confondre la claustrofòbia amb l’agorafòbia , que a més va transmutar en agarrofòbia i jo em vaig haver de passar cinc minuts mirant-me el dit gros del peu per tal de no riure.

El darrer del grup, un noi amb mirada francament inquietant, ens va exemplificar amb el seu discurs el significat de la paraula paranoia. Jo estic convençuda de que és una llebre, o sigui, que està pagat pels organitzadors per animar-nos la teràpia amb la seva cara de boig autèntic (els altres, en comparació, només som bojos d’estar per casa).

Sí, ja sé que amb aquesta actitud irònic-cínica estic llençant els meus diners i el meu temps, però és que no puc evitar-ho. Sóc com una bevedora que després d’una reunió d’AA es pren un gintònic. Ai, quina set que m’està agafant...