diumenge, 28 de desembre de 2008

Us he explicat mai la història de la peruana?

Doncs, és la història sobre una noia que vaig conèixer per internet i que el dia que vam quedar per veure’ns les cares, plovia a bots i barrals. Jo no tenia gaire ganes d’anar-hi però vaig decidir aguantar-me. Això sí, el meu “perro de abajo” va fer la punyeta i vaig arribar com vint minuts tard. Com que tampoc sóc despietada, li vaig enviar un sms per dir-li que feia tard. No ho vaig escriure al missatge, però anava implícit que no calia que m’esperés sota la pluja sinó que podia refugiar-se en un bar. Un cop vaig haver aparcat, amb tota la meva desgana, la vaig trucar per preguntar-li on era, i em vaig quedar de pedra quan em va dir “pues aquí, delante de Santa Maria del Mar”. Suposo que, com a Lima no plou mai, no sabia que enmig d’una tempesta, està permès abandonar el lloc concertat. Quan hi vaig arribar estava tan mullada que semblava un nàufrag. Aleshores vam anar a prendre algo a un bar i ella, malgrat la humitat que portava a sobre, va començar a parlar sense parar. Amb prou feines parava per agafar aire. I amb aquell torrent de paraules, m'anava posant més i més nerviosa, de manera que cada minut que passava tenia més ganes de marxar. Així que a la mitja hora, vaig aprofitar un pausa per encolomar un “se me hace tarde, me tengo que ir” i vaig fotre el camp. I quan tornava cap a casa, em va agafar per riure. No em reia d’ella, pobra, sinó de mi. Pensava, tia però com pots ser tan desastre, i no podia evitar riure.

808s...


Discover Kanye West!


It's not amazing to have the flu but...

Em regalaré aquest cd per reis.

divendres, 26 de desembre de 2008

Dinar de dijous

Ahir a casa meva no vam celebrar el Nadal. No. Perquè el meu germà amb molt bon criteri, no pot entendre celebrar el Nadal quan la meva germana i la seva nena, encara no han arribat. Així que per fer-lo content (o més aviat per no fer-lo enfadar, que té molt mal geni) hem deixat el Nadal per més endavant i ahir vam celebrar "el dinar del dijous". I avui farem "el dinar del divendres". Això sí, ens vam atracar com cada 25 de desembre: ostres (que va portar, netejar, obrir i servir el nòvio de la meva altra germana, que és un home de casa com n'hi ha pocs), gambes, sopa de galets, carn d'olla, pollastre, pinya, neules, torrons i dolços. I per beure vermut, cava rosat, vi blanc, vi negre i cava un altre cop. No va ser un dinar de dijous d’aquests de menú de paella (us havieu fixat mai que a quasi tots els restaurants, el dijous al menú fan paella?). Així s’entén que vagi necessitar una hora de migdiada, abans de tornar-me a sentir persona i poder sortir de casa.


Desprès amb la Mac va arribar el primer regal del dia (que a casa no ens fem regals ni que sigui dijous) i vam descobrir un bar amb nom de president electe i decoració anglo-africana. Abans existien els bars on les coses eren velles de veritat i les fotos de les parets eren records autèntics dels seus propietaris. Al meu poble encara en queden un parell. Ara existeixen els bars on uns decoradors s’han trencat el cap perquè sembli que tenen una història i fins i tot posen catifes gastades, però els falta l’olor característica que fan els bars autèntics (algú hauria de crear un spray que es digui “olor a vell”). Però en fi, també m’agraden les coses boniques ni que siguin falses i espero que hi tornem. La pel·lícula d’ El intercambio va resultar molt adient per la tristor pròpia dels dijous especials.


Però el més divertit del nostre dijous va ser quan el nòvio de la meva germana, negre com el carbó, va dir que a ell la gent sempre el mirava molt i la meva mare va dir “Clar, és que tu ets molt ...”. Sort que la meva germana va canviar de tema prou ràpid perquè no hagués d’acabar la frase.

I jo per fi he après que si no espero que els dinars de dijous siguin res més del que són, acaba per semblar-me que tampoc són menys del que són.

dijous, 25 de desembre de 2008

Fear of...



Aquesta cançó és sobre quan ets petit i et fa por la foscor. A mi em passava i tenia una llumeta que cada nit, la meva mare endollava al costat de la tauleta de nit, perquè sinó no podia dormir. Normalment, no m’agraden gaire les versions live però aquesta la prefereixo, potser perquè m’agrada sentir-me acompanyada quan escolto aquesta cançó, que fa una por que t’hi cagues.

I ara una de l'Alanis Morrissete sobre la por a la felicitat. La lletra i la música són inquietants.



t



Com no em passi aviat la dèria aquesta del significat de les cançons, li hauré de canviar el títol al blog i posar-li "Cançons sense sentit" o algo així.


Para Mac, feliz Navidad

Wouldn't it be good poder cambiarse de ropa?

The grass is always green here as well

dimecres, 24 de desembre de 2008

Verins i semblances raonables

I want to love you but I better not touch (Don't touch)

I want to hold you but my senses tell me to stop

I want to kiss you but I want it too much (Too much)

I want to taste you but your lips are venomous poison

You're poison running through my veins

You're poison, I don't want to break these chains



Aquesta cançó és obviament sobre.... l'adicció a l'heroïna ! Què us pensaveu ? Realment això del significat de les lletres és divertit.

També són molt entretinguts uns vídeos de You Tube sobre melodies que s'assemblen. Jo escoltant la cançó de Aerosmith he identificat quina cançó de la Shania Twain era (fàcil perquè crec que només li conec aquesta), però mira m'ha fet gràcia.



Discover Aerosmith!


dilluns, 22 de desembre de 2008

Should I give up or should I just keep chasing pavements?






Should i give up, Or should i just keep chasing pavements? Even if it leads nowhere, Or would it be a waste? Even If i knew my place should i leave it there? Should i give up, Or should i just keep chasing pavements? Even if it leads nowhere


Seguint amb les cançons i les lletres, a la pàgina songmeanings (gracias otra vez Mac) em vaig llegir la lletra de Chasing Pavements i vaig dir ja està, claríssim el que vol dir aquesta cançó. I amb això que segueixo baixant i veig que hi ha 61 comentaris, i ja vaig pensar, ostres que raro. Vaig començar a llegir i a al·lucinar amb les moltíssimes diferents interpretacions.

Per una banda, l´expressió chasing pavements porta cua perquè, a més de la imaginació que cada un li vulgui posar, té en slang diversos significats (urbandictionary.com) que van des d’ intentar aconseguir una cosa que està destinada a fracassar, normalment a causa d’una esperança cega (aquesta encaixaria bé en la cançó), passant per posar-li crema sensualment a l’esquena d’algú fins a altres que tenen a veure amb culs i sexe.

A més per acabar-ho d’enredar, la majoria dels comentaris també interpreten el vídeo, que per uns ajuda i per altres confon, però que segur contribueix a multiplicar les possibilitats. N´hi ha uns quants que pensen que es descriu la situació en la que estàs enamorat d'algú però no t’atreveixes a dir-li per por a ser rebutjat. Es basen en el que diu la segona estrofa: If i tell the world, I'll never say enough, Cause it was not said to you, And thats exactly what i need to do, If i'm in love with you. Algú altre s’ho agafa pel cantó abstracte i pensa que realment és una metàfora sobre el dilema entre seguir pel camí de l’amor (i les patacades conseqüents) o deixar-ho córrer. Uns altres creuen que el dilema que és planteja l’Adele, és si continuar (o reprendre, segons les versions) una relació que no acaba de funcionar o bé trencar definitivament.



Un parell de rebuscats estan convençuts que hi ha una tercera persona. Això és, que la protagonista ha conegut un altre home i ha deixat el seu novio, però ara dubta si tornar amb aquest o bé continuar amb l'altre història. El que no em queda clar és quina de les dues relacions és la que no va enlloc. Paranoies totals, una persona que la cançó li recorda els seus sentiments quan pensa en suïcidar-se i un paio que, com ell canvia sovint de feina i de país de residència, està convençut que la lletra es refereix al dubte entre continuar viatjant o pel contrari quedar-se en un lloc i fer-hi arrels (i a més té la cara de dir que les altres interpretacions li semblen “trivials”). No falta el típic aguafiestas que desprès de 50 comentaris, diu “i per què no li preguntem a l’Adele què vol dir i parem ja de discutir ".

Però és que sobre el què li va passar a l’Adele per escriure aquesta cançó també hi ha unes quantes versions. Sembla clar que es va discutir amb el seu novio (uns diuen que a casa, altres que en el cotxe i algun diu que en una discoteca). També hi ha unanimitat sobre que va marxar disgustada i es va posar a córrer. D’aquí el chasing pavements, algo així com anar corrent i cremant asfalt. No es sap si corria sense rumb o si anava cap a casa. El cas és que la cançó parla dels seus sentiments en aquest moment i el dilema era força simple: segueixo corrent o bé paro d'una vegada (i m’agafo un taxi).

El comentari més divertit, un que diu que la cançó va de passar-se amb les drogues, d’aquí que acabi pel terra (pavement) i amb una ambulància venint a buscar-la per porta-la a l'hospital. Segons ell, la lletra la van escriure juntes l’Adele i la seva amiga, l'Amy Winehouse, recordant experiències passades (en el doble sentit de la paraula).

I ara només falta la meva versió. Doncs, ho sento, però no sòc gaire original: crec que la canço planteja la qüestió de decidir si continuar o no amb una relació que sembla que no porta enlloc. Es pot interpretar també que a la relació li falta que li diguis a aquest algú que l'estimes (la segona estrofa).

I a tot això, m´acabo d'adonar, que molt discutir sobre el significat de la lletra, però ningú contesta la pregunta de la seva versió.

diumenge, 21 de desembre de 2008

Life is good, wild and sweet

Avui m´he passat el matí escoltant cançons a la pàgina de Deezer (gracias Mac) i al mateix temps buscant les lletres de les cançons que escoltava. Així he descobert que en una pàgina d’aquestes de lyrics si busques “Where is the love” et surten 189 resultats, lo qual demostra que els artistes són una gent despistada, que no paren de perdre l’amor, una mica com tothom suposo, que potser algú hauria d’obrir una oficina d’amors perduts. I desprès escoltant “I want you back” de Rapahel Saadiq, m´han sortit 78 resultats, que no són pocs, i es que la nostàlgia també té molta tirada. Aleshores, m’he posat a buscar cançons que fossin de bon rotllo i n´he trobat que dues que m´han semblat sensuals “Touch my body” de la Mariah Carey i “Get up” de Ciara. També he escoltat i llegit “I’m every woman”, en la versió de Chaka Khan, (que amb la Witney Huston, jo no hi puc) i he descobert que és una cançó de seducció una mica esquizofrènica perquè consisteix en ser totes les dones perquè l’amant quedi satisfet, o potser és que és una guia d’instruccions per fer de prostituta. (Mac , ¿cual era la pàgina de significados de las canciones?). Seguint amb la mateixa cantant, he trobat una que jo pensava que era d’aquestes de resurrecció desprès de la desfeta, “Stronger than Before”, però en realitat és una altra de segones parts (que mira que són pesats aquests compositors) i una altre que, com no he localitzat la lletra, no n’estic massa segura de qué va però m'ha despertat la vena rapera “Fine and Free” de Guru i Vivian Green. Però per bon rotllo, “All night long” de Lionel Richie amb tothom ballant i cantant all night long perquè life is good, wild and sweet i m´he recordat d'alguns dels bons moments de les últimes nits. Llàstima que just desprès he ensopegat amb “Sign your name” del Terence Trent D’Arby, que és un d'aquests que li agraden els amors tempestuosos, perquè diu coses com I’d rather be in hell with you baby, than in cool heaven.
Com que encara no sé fer una llista de reproducció, només poso algunes de les cançons que he escoltat, les altres us les busqueu, si en teniu ganes.



Discover Mariah Carey!



Discover Guru!


divendres, 19 de desembre de 2008

De Nadal

El Nadal és una d’aquelles festes que només admeten posicions viscerals, o t’entusiasma o l’odies. Jo sempre havia format part del segon grup d’opinió, segurament perquè tinc tendència a la negativitat. Per això avui he decidit fer un exercici d’equilibri i fer dues llistes, una amb les coses que m’agraden del Nadal i l’altre amb les que detesto. Aquí van.

M´agrada:

- Els sopars i dinars de Nadal d’empresa , del bàsquet, o del que sigui.
- Gastar-me la pasta en loteria de Nadal, incloent un munt de participacions d’associacions que no m’interessen per a res.
- Els pessebres i el caganer.
- El caga tió. Voldria tornar a tenir 4 anys només per poder anar a casa la meva àvia a cantar-li i donar-li cops de bastó a un tronc perquè cagui cigarrets de xocolata.
- Les plantes aquestes de fulles vermelles que no sé com es diuen.
- Els canelons del dia de Sant Esteve.
- Els polvorons de xocolata i els de llimona.
- Jugar a fer enfadar el meu germà fent veure que li prenc alguna cosa del seu lot de Nadal. Si és que el tio té un sentit de la propietat súper desenvolupat i no vol compartir el seu lot amb ningú.
- Dir-los a la gent que els desitjo unes bones festes.
- Que em facin regals de Nadal ni que siguin torrons o bombons que no em menjo o ampolles de cava que no em bec.
- Regalar-li roba al meu germà.
- Veure la meva germana i la meva neboda.
- A l’aeroport, ple a petar de gent que s’abracen i es petonegen i que no et deixen ni caminar, el meu cunyat cridant amb el seu accent germànic “¡qué pesados! ¡qué se abracen en su casa!”.
- Les postals de Nadal, si te les envia un/a amic/ga.
- El meu germà atipant-se de torró de xixona
- La taula parada el dia de Nadal, amb quatre copes i vuit coberts per persona i a sobre els plats, els tovallons plegats fent una figura.
- Que la meva germana gran m’ha dit avui que m’ha comprat un regal.
- La cançó Adeste Fideles en llatí.
- La missa del gall. Només pel nom ja té gràcia.
- La sopa de galets
- La nit de reis amb mini cavalcada nocturna amb un patge a cavall seguit de tambors que recorren els carrers perquè els nens els sentin des dels seus llits (he de dir que jo de petita no els vaig sentir mai perquè dormia profundament i va ser ja a l’adolescència sortint de marxa que els vaig veure per primera vegada).
- Pensar en l’any que s’acaba i fer-me propòsits per l’any que comença.


No m´agrada:

- Els arbres de Nadal i les boles daurades i platejades.
- Les llums de Nadal, sobretot les del meu poble que de cada tres una no funciona i són esperpèntiques.
- En general, tota la decoració Nadal: és una aberració estètica.
- Els Papa Noels .
- Les postals de Nadal de les empreses.
- Haver de fer la feina d’una setmana en dos dies i mig.
- La carn d’olla del dia de Nadal.
- Els torrons.
- Els polvorons de coco.
- Els meus pares desprès de una ampolla de vi i un parell de cava.
- El dia Nadal bis, també conegut com Sant Esteve. És com la peli del Dia de la Marmota.
- Les interminables tardes del dia de Nadal i de Sant Esteve.
- La cavalcada de reis, amb uns paios pintats de negre, les carrosses plenes de nens furiosos llançant caramels contra el públic, que no sé com no li han tret un ull a algú encara, els cavalls deixant el seus regalets i la gent tirant-se per terra per agafar els caramels com si fossin bitllets de 50.
- La nit de cap d’any, incloent les campanades i el raïm.
- Els pastorets.
- Les nadales amb les seves lletres absurdes de fum,fum fum (sembla l’himne dels bombers) i beben y beben los peces en el mar (una metàfora de l’alcoholisme d’aquestes festes?)
- Jugar al quinto.
- El meu germà nerviós estirant les tovalles per carregar-se les quatre copes per persona i els vuit coberts per cap.



P.D. Buscar Adeste Fideles al YouTube ha estat tota una experiència. Aquesta és la versió més acceptable que he trobat.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Les obres


Sopars de Nadal

És curiós de quina manera prenem a vegades consciència de l’edat que tenim. A mi em va passar al sopar de Nadal de l’empresa. Al restaurant em vaig avorrir força, fins aquí tot normal. Desprès quan vam anar a un bar, també com sempre vaig observar que de vint que érem, potser només cinc s’havien demanat una copa, perquè es veu que els altres quinze es pensen que els bars són una ONG, rollo música sense fronteres. Em vaig dirigir a la barra més per vergonya de grup, que no pas per autèntica set alcohòlica. Primera important diferència, que jo abans entrava a un bar i demanava una copa sense quasi ni temps a dir hola. Em vaig demanar el meu gin tònic i quan anava a pagar-lo em vaig adonar que no tenia ni idea de quin preu em cobrarien, quan abans pagar un gin tònic (o dos o tres) era una rutina setmanal. En aquest moment, vaig ser conscient de que m’havia convertit en una d’aquelles persones que necessita els sopars de Nadal com excusa per sortir a desfasar i acabar ballant la conga en un pub ple de veinteañeros que ens miraven al•lucinats. Però no em vaig tallar un pèl, què hi farem, més val agafar el que tens. A les dues ja estàvem a la discoteca, quan abans no hi posava mai els peus abans de dos quarts de quatre, però una altra vegada què hi farem. I a la discoteca feien la nit de la salsa i semblava que havien deixat anar una autocar de la inserso. Es veu que aquesta setmana podien triar entre una excursió a Fàtima o una sortida per ballar salsa. Però què hi farem... ei, que no, que no, que jo encara no estic tan malament ! I vaig marxar cagant llets cap a casa, a ficar-me al llit amb el cap donant-me voltes i voltes, perquè ara amb un gin tònic ja vaig pet.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Converses insubstancials

Hi ha unes persones que em diuen pel meu nom amb un 2 al darrera, per elles sóc una cosa semblant a Empana2. Fins i tot tinc una samarreta groga amb aquest nom. Al principi em divertia però desprès va arribar un moment que em va començar a molestar. I ara també sóc coses2, perquè sóc fins i tot una segona versió de mi mateixa o potser una tercera, però aquesta vegada sense pegats i prometo , amb els dits creuats, que de bon rollo.

També puc dir sobre la desaparició del meu anterior blog, que quan em poso nerviosa tinc una febre destructiva en que desitjo carregar-me alguna cosa, el que sigui, la qüestió es destruir, eliminar. És una dèria estranya, que a més acaba sempre amb penediment.

Que hi farem...

Avui he tingut firmes a la Notària. Això normalment vol dir passar-se molta estona amb clients esperant i esperant. I això vol dir també converses insubstancials sobre el temps, la crisis o qualsevol altre tonteria. Hi ha dies que quan ja no puc més, senzillament paro de parlar i deixo que es faci el silenci i em quedo tan tranquil•la, pensant en les meves coses. Ja sé que sóc mal educada i que potser faig sentir incòmodes als meus clients, però es que parlar de no res, és esgotador.

A vegades però la gent et sorprenen i de sobte t’expliquen alguna cosa interessant, com aquell client que em va explicar que estava a punt de marxar a Etiòpia amb la seva dona per desprès de tres llargs anys de tràmits i esperes, per fi poder emportar-se a casa una nena adoptada. Quan parlava d’això li brillaven els ulls. O aquella senyora gran que cada cop que venia a portar-me els papers de la renda, (que és un dir perquè de fet em portava tots els papers que trobava a casa) m’explicava que el seu marit després de quaranta anys de matrimoni l’havia abandonat i havia desaparegut amb l’amant. Ja sé que la història no sona divertida però és que la pobra dona l’explicava amb gràcia i a mi se m’escapava el riure i a ella no li feia res i reia amb mi.

I a vegades toquen les converses filosòfiques, com avui que una senyora de vuitanta quatre anys i el seu fill, s’han entusiasmat amb el tema dels diners no fan la felicitat. Jo ben aviat he deixat de parlar i m´he limitat a escoltar-los. La senyora ha parlat dels seus temps d’ esplendor (no exagero, ha utilitzat aquesta paraula) i de joies i vestits i festes. A mi no m’ha sorprès, perquè aquesta senyora té nom de protagonista de novel•la romàntica. Té un nom i cognoms tan bonics i tan malaguanyats, perquè tots li diem sempre pel cognom del difunt marit, amb un ben educat senyora al davant. Així que jo, allà asseguda a la Notaria, m´he imaginat una noia jove i guapíssima amb un vestit de nit, el cabell negre i rinxolat, amb uns quants diamants a sobre, baixant per una gran escalinata amb el seu marit vestit d’esmòquing esperant-la baix, i el majordom ajudant-los a posar-se els abrics i obrint-los la porta de casa per caminar cap el Rolls Royce amb xofer que els ha de portar a alguna luxosa festa. Ja sé que m’he passat una mica, però posats a imaginar esplendor, millor pecar d’excés. I ara aquesta senyora ja no té res de tot això, tot i que, segons diu el seu fill, encara es pot canviar cada dia de roba i no repetir de vestit en un any. En fi, que ara la senyora diu ser molt més feliç i estar en pau. El seu fill per la seva banda, ha continuat amb la dissertació filosòfica de que el més important és al interior i no l’exterior i que la felicitat no es pot comprar amb diners. Tot molt correcte, molt encertat, però no sé per què, jo no me’ls he acabat de creure a cap dels dos. Potser perquè tinc tendència a no refiar-me de la gent que fan ostentació de bons sentiments. Potser m´ha semblat difícil de creure que algú com aquest home, que es passa la vida viatjant per negocis, cada dia en una ciutat diferent i passant hores i hores en freds aeroports, pugui transportar felicitat interior. Potser perquè amb l’escriptura que estàvem firmant, ens asseguràvem que els nebots d’aquest bon senyor no rebrien cap herència de la seva àvia (la protagonista de la meva novel•la romàntica). Potser perquè l’àvia ha intentat explicar-li al notari el per què dels seus actes amb unes justificacions i explicacions que ningú li havia demanat (ai, Déu meu, a qui em recorda). O potser perquè m´ha semblat que la pobra dona firmava més per por a que als seus vuitanta-quatre anys ningú no li donés que un cop de mà , que no pas perquè realment ho volgués fer. No ho sé. Jo a la meva feina he hagut d’aprendre a no preguntar-me massa per què la gent fan les coses. I amb això no vull dir que estigui disposada a tot, a vegades també poso límits, però en general intento no donar-hi gaires voltes, perquè no sóc el seu conseller moral... per sort, perquè aleshores sí que no sabria què aconsellar-los.