diumenge, 28 de desembre de 2008

Us he explicat mai la història de la peruana?

Doncs, és la història sobre una noia que vaig conèixer per internet i que el dia que vam quedar per veure’ns les cares, plovia a bots i barrals. Jo no tenia gaire ganes d’anar-hi però vaig decidir aguantar-me. Això sí, el meu “perro de abajo” va fer la punyeta i vaig arribar com vint minuts tard. Com que tampoc sóc despietada, li vaig enviar un sms per dir-li que feia tard. No ho vaig escriure al missatge, però anava implícit que no calia que m’esperés sota la pluja sinó que podia refugiar-se en un bar. Un cop vaig haver aparcat, amb tota la meva desgana, la vaig trucar per preguntar-li on era, i em vaig quedar de pedra quan em va dir “pues aquí, delante de Santa Maria del Mar”. Suposo que, com a Lima no plou mai, no sabia que enmig d’una tempesta, està permès abandonar el lloc concertat. Quan hi vaig arribar estava tan mullada que semblava un nàufrag. Aleshores vam anar a prendre algo a un bar i ella, malgrat la humitat que portava a sobre, va començar a parlar sense parar. Amb prou feines parava per agafar aire. I amb aquell torrent de paraules, m'anava posant més i més nerviosa, de manera que cada minut que passava tenia més ganes de marxar. Així que a la mitja hora, vaig aprofitar un pausa per encolomar un “se me hace tarde, me tengo que ir” i vaig fotre el camp. I quan tornava cap a casa, em va agafar per riure. No em reia d’ella, pobra, sinó de mi. Pensava, tia però com pots ser tan desastre, i no podia evitar riure.

2 comentaris:

  1. .. si aquestes cites poden donar moltes sorpreses... jo no hi estic massa acostumada, vaja, de fet solament he tingut dues cites... la primera una mestre amant de la vida saludable.. que com que va triar un bar per no fumadors... es va acabar en un visto no visto i la segona amb una "molt amigueta teva" que no sé massa bé encara si no liva passar el mateix que a tu amb la peruana...

    ResponElimina
  2. Hola Elena, doncs jo n´he tingut unes quantes de cites d'aquestes, dues amb resultats desastrosos i la resta força normals. Però sempre és una experiència una mica rara, quan les lletres d'una pantalla cobren vida i les fotos es transformen en persones en tres dimensions. No crec que a la meva amiga li passés com a mi amb la peruana, però això potser t'ho hauria de respondre ella. Gràcies pel comentari i bona entrada d'any.

    ResponElimina