dissabte, 13 de desembre de 2008

Converses insubstancials

Hi ha unes persones que em diuen pel meu nom amb un 2 al darrera, per elles sóc una cosa semblant a Empana2. Fins i tot tinc una samarreta groga amb aquest nom. Al principi em divertia però desprès va arribar un moment que em va començar a molestar. I ara també sóc coses2, perquè sóc fins i tot una segona versió de mi mateixa o potser una tercera, però aquesta vegada sense pegats i prometo , amb els dits creuats, que de bon rollo.

També puc dir sobre la desaparició del meu anterior blog, que quan em poso nerviosa tinc una febre destructiva en que desitjo carregar-me alguna cosa, el que sigui, la qüestió es destruir, eliminar. És una dèria estranya, que a més acaba sempre amb penediment.

Que hi farem...

Avui he tingut firmes a la Notària. Això normalment vol dir passar-se molta estona amb clients esperant i esperant. I això vol dir també converses insubstancials sobre el temps, la crisis o qualsevol altre tonteria. Hi ha dies que quan ja no puc més, senzillament paro de parlar i deixo que es faci el silenci i em quedo tan tranquil•la, pensant en les meves coses. Ja sé que sóc mal educada i que potser faig sentir incòmodes als meus clients, però es que parlar de no res, és esgotador.

A vegades però la gent et sorprenen i de sobte t’expliquen alguna cosa interessant, com aquell client que em va explicar que estava a punt de marxar a Etiòpia amb la seva dona per desprès de tres llargs anys de tràmits i esperes, per fi poder emportar-se a casa una nena adoptada. Quan parlava d’això li brillaven els ulls. O aquella senyora gran que cada cop que venia a portar-me els papers de la renda, (que és un dir perquè de fet em portava tots els papers que trobava a casa) m’explicava que el seu marit després de quaranta anys de matrimoni l’havia abandonat i havia desaparegut amb l’amant. Ja sé que la història no sona divertida però és que la pobra dona l’explicava amb gràcia i a mi se m’escapava el riure i a ella no li feia res i reia amb mi.

I a vegades toquen les converses filosòfiques, com avui que una senyora de vuitanta quatre anys i el seu fill, s’han entusiasmat amb el tema dels diners no fan la felicitat. Jo ben aviat he deixat de parlar i m´he limitat a escoltar-los. La senyora ha parlat dels seus temps d’ esplendor (no exagero, ha utilitzat aquesta paraula) i de joies i vestits i festes. A mi no m’ha sorprès, perquè aquesta senyora té nom de protagonista de novel•la romàntica. Té un nom i cognoms tan bonics i tan malaguanyats, perquè tots li diem sempre pel cognom del difunt marit, amb un ben educat senyora al davant. Així que jo, allà asseguda a la Notaria, m´he imaginat una noia jove i guapíssima amb un vestit de nit, el cabell negre i rinxolat, amb uns quants diamants a sobre, baixant per una gran escalinata amb el seu marit vestit d’esmòquing esperant-la baix, i el majordom ajudant-los a posar-se els abrics i obrint-los la porta de casa per caminar cap el Rolls Royce amb xofer que els ha de portar a alguna luxosa festa. Ja sé que m’he passat una mica, però posats a imaginar esplendor, millor pecar d’excés. I ara aquesta senyora ja no té res de tot això, tot i que, segons diu el seu fill, encara es pot canviar cada dia de roba i no repetir de vestit en un any. En fi, que ara la senyora diu ser molt més feliç i estar en pau. El seu fill per la seva banda, ha continuat amb la dissertació filosòfica de que el més important és al interior i no l’exterior i que la felicitat no es pot comprar amb diners. Tot molt correcte, molt encertat, però no sé per què, jo no me’ls he acabat de creure a cap dels dos. Potser perquè tinc tendència a no refiar-me de la gent que fan ostentació de bons sentiments. Potser m´ha semblat difícil de creure que algú com aquest home, que es passa la vida viatjant per negocis, cada dia en una ciutat diferent i passant hores i hores en freds aeroports, pugui transportar felicitat interior. Potser perquè amb l’escriptura que estàvem firmant, ens asseguràvem que els nebots d’aquest bon senyor no rebrien cap herència de la seva àvia (la protagonista de la meva novel•la romàntica). Potser perquè l’àvia ha intentat explicar-li al notari el per què dels seus actes amb unes justificacions i explicacions que ningú li havia demanat (ai, Déu meu, a qui em recorda). O potser perquè m´ha semblat que la pobra dona firmava més per por a que als seus vuitanta-quatre anys ningú no li donés que un cop de mà , que no pas perquè realment ho volgués fer. No ho sé. Jo a la meva feina he hagut d’aprendre a no preguntar-me massa per què la gent fan les coses. I amb això no vull dir que estigui disposada a tot, a vegades també poso límits, però en general intento no donar-hi gaires voltes, perquè no sóc el seu conseller moral... per sort, perquè aleshores sí que no sabria què aconsellar-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada