diumenge, 9 de desembre de 2018

21-D

Pugem a la plaça amb la pilota. La Bambú camina al meu costat sense lligar. O potser sóc jo que camino a la seva vora. No sé mai qui passeja a qui. Juguem una mica fins que arriben els altres gossos seguits dels seus amos. Darrerament no som gaires. La noia basca amb una gosseta petita que es llança furibunda contra tot gos desconegut i el matrimoni de Girona amb la seva Golden. Passen una parella que quasi no conec i ens regalen una bossa de llaminadures. El seu "curro" està a dieta, o està malalt, no ho sé, la qüestió és que no se les pot menjar i per això ens les donen. La basca les reparteix i la Bambú, golafre, no para de saltar-li al damunt, malgrat les meves crides a l'ordre.
S'ha fet fosca nit i fa fred. Ja estem a punt de marxar, quan la gironina ens deixa anar:
- Suposo que fareu alguna cosa pel 21D, oi?
La basca no sap de que li parla.
-Que tenemos que hacer? – pregunta estranyada
- Doncs depèn del que organitzin al poble. Pot ser tallar l'autopista, la via del tren...
- Si tu vas yo te acompaño.
- Jo seré a Barcelona. Però pots anar-hi amb la Coses2
Tots els ulls es fixen en mi. Jo faig cara de pòquer. Tinc ganes de dir que l'únic que vull fer jo el 21D és treballar i tenir un dia el més normal possible. No m'atreveixo, em sembla poc patriota, covard.
La basca intervé, punyent:
- La Coses2 ! Venga, si esta ni siquiera levanta la voz para defender a su perro.
Per la basca la meva molt catalana tendència a no discutir i no ficar-me en embolics és no tenir sang a les venes. I com que efectivament no en tinc ni gota, somric a la matussera broma i com faig sovint, m'escapo amb una pregunta:
- I tu que faràs a Barcelona ?
- Aniré amb el meu CDR a tallar la Ronda de Dalt.
La conversa segueix una estona i per sort aconsegueixo desviar-la cap a temes abstractes. Jo em moc tranquil·la en el món de les idees, lluny de qualsevol possibilitat de dur-les a terme en una acció que pugui implicar que em fotin un cop de porra al cap.
Quan torno a casa, li ho explico a l'Òliba. Mentre ho faig m'adono de l'estrany que resulta tot plegat. No us ho he dit, però la gironina que vol anar a tallar la Ronda amb el seu CRD, té seixanta-cinc anys, té el cabell blanc i és rodanxona. El seu entreteniment favorit és fer mitja. I ara me l'haig d'imaginar corrent davant d'un destacament de la BRIMO. Només m'ho sembla a mi que el món s'ha tornat boig?


dimarts, 3 d’abril de 2018

La guerra dels gossos




La plaça dels gossos, en diuen alguns. O també, la plaça dels labradors. Són d’aquesta raça bona part dels quissos que al capvespre hi juguen. Els amos ens apleguem en un parell de bancs i xerrem. A vegades hi ha tensions. A tal no li cau l’altre i a l’altre li molesta el de més enllà. Som humans, ens barallem, ens critiquem, ens fem amics o enemics, venim més sovint o desapareixem del mapa una temporada. No som sants. No som un grup meravellós ni del tot odiós. Però més o menys ens tolerem. Els gossos són més amics entre ells que nosaltres, segur. Potser hauria de dir les gosses, doncs gairebé totes són femelles. Corren, salten, juguen amb pilota o sense, es mosseguen amb afecte o amb més mala baba i alguna vegada, poques, es marquen amb un lladruc furiós o ensenyant les dents. No passa mai res més. O almenys els amos no hem deixat que passi.
La vieja, com li diu algú, també té gos. I gat. I canari. El pobre petaner, esquifit  i amb un lladruc agut ens contempla des del balcó i maleeix no poder baixar a la plaça. O això ens sembla a nosaltres. A la seva mestressa li deu semblar que borda d’indignació i menyspreu. Com pot ser que de totes les places del poble, hàgim anat a triar la de davant de casa seva, és deu preguntar. De fet ella  ens va triar a nosaltres, doncs quan va llogar el pis, nosaltres ja feia temps que hi anàvem. Però qui va arribar primer no és cap raó, suposo.  El fet és que la senyora ens odia. La nostra presència esdevé un martiri, un malson, un afront personal. No val la pena discutir de raons, perquè totes serien subjectives. L’únic fet clar és que li molestem fins a punts inimaginables. I potser sí que molestem. Qui ho sap. De fet hi ha d’altres veïns queixosos. A mi si voleu que us sigui sincera, m’importa poc. Ja fa temps que m’he adonat que per no destorbar mai a ningú, al final una podria acabar per deixar de respirar i mira, com que respirar em ve de gust i deixar jugar la meva gossa a la plaça també, doncs ho faig i punt.
I la llei que hi diu, us preguntareu.  Doncs som uns il·legals. Les ordenances municipals només coneixen de gossos lligats. Però  alto, que hi ha llei superiors, diu algú. (No sé per què però aquesta discussió em sona, però deixem-ho que avui el tema va de mascotes). Més de vint mil habitants, un dels pobles amb més gossos de Catalunya i un, un sol, un únic i només un ( he dit ja que només n’hi ha un?) espai habilitat per deixar anar els pobres animals. Si els hi portéssim tots, allò seria pitjor que el metro en hora punta. És més crec que hauríem de posar els gossos els uns sobre els altres, com si féssim un castell. Així doncs, continua l’animalista del grup, que és l’experta en lleis, l’ordenança municipal és d’impossible compliment, ja que no deixar anar un gos com a mínim 30 minuts al dia és maltractament animal. Posats a escollir entre maltractar les nostres mascotes, acte que a banda d’una baixesa moral indescriptible,  podria ser delictiu  o  complir una ordenança municipal estúpida, doncs està clar, oi?  De tota manera, reduir la discussió a la legalitat és ben absurd, perquè  a la veïna molesta que no para de trucar a la policia municipal, l’hem vista tots, passejant ben feliç amb el seu gosset per la platja, passant-se per un lloc un rètol  clar i explícit de prohibició. 
Així doncs, si no és una qüestió que es pugui reduir a molesten o no, per ser totalment subjectiu, ni que es pugui resoldre per l’aplicació de la llei, perquè tindríem arguments a favor i en contra, què ens queda?
Podríem estar parlant d’un problema cultural. Els veïns molestos podrien ser àrabs, que són fervorosament anti-canins (es veu que un quisso va mossegar Mahoma quan era nen) i  nosaltres podríem ser tots argentins (per què tots els argentins tenen gos?). Però no és el cas. En conflictes més actuals, podria ser tabernesos  contra independentistes, però el cert és que els llaçets grocs floreixen a manquen amb igual proporció a ambdós bàndols. De fet, una veïna jove que llueix orgullosa el seu llaç groc, no fa gaire ens escridassava davant la seva pròpia filla de tres anys:
-   A ver si viene la policía y os multa de una puta vez!!
I no contenta amb això ens va regalar una metàfora preciosa per referir-se als gossos més petits:

-    Un mierda de lame-coños!
El llenguatge popular no deixarà mai de sorprendrem.
També  podria ser una simple qüestió d’amor o aversió pels animals. Però de fet la senyora que ens odia amb un odi més militant, té gos, ja ho he dit, i la veïna del llaç groc és veu que també en tenia un, un de petit, un lame...sí, un d’aquests, que es veu que tenia un problema, i és que mossegava, clavava les dents a la carn, nyam.  Sí,  ja sé què penseu: a  veure qui li pregunta a quina part del cos exactament la va mossegar... I pel que fa a nosaltres, tots tenim gos, però a banda de la noia animalista que té brots fanàtics,  la resta som ben normalets i fins i tot, alguns, entre els que jo em compto, som poc afeccionats a la fauna, així en genèric i perquè sí.
Al final, doncs,  què ens distingeix els uns dels altres? Fins i tot, algun de vosaltres, (traïdor!)  s’està preguntant,  qui són els bons i qui, els dolents en aquesta historia?
Sempre m’han agradat les ambivalències, els grisos, els matisos, les contradiccions i els finals oberts. Però avui, no. Avui el desenllaç és negre com la boca del llop.  Als arbres propers a la plaça algú hi ha posat  verí. Així de fort, així de cruel, així de salvatge.
 No ha passat res, cap gos ha mort. Malgrat les denúncies, tots sabem que la policia no farà res i que els culpables no seran sancionats.  I un altre dia tornarà a passar. Verí.  Així de fort, així de cruel, així de salvatge.