dijous, 25 d’agost de 2016

NO ES PAIS PARA PERROS. Part I: Els preparatius

 
 
 
Tothom coincideix, a Europa la vida amb gos (atenció! no confondre amb la vida de gos) és més i millor. Són admesos a cafeteries, restaurants, botigues, hotels... Hotels? I tant! Pots viatjar pel continent amb la teva mascota sense cap problema, diu en pes la reunió d'amos de gossos de la plaça del costat de casa. Però que curiós que ningú ofereix un relat personalitzat. No haig d'escoltar mitja hora de narració sobre el viatge a Itàlia de la senyora del golden-pilota-obsessiu, ni un discurs interminable del sabe-lo-todo del gos-espitós, ni tan sols la dona de la quisso -roba -bocates no té cap experiència canino-meravellosa per oferir-nos. Bambú, això fa mala olor, li dic telepàticament a la meva gossa, i no, no em refereixo a la merda petrificada que estàs ensumant, so guarra.

Arribo a casa, alimento la meva bèstia (que no Bambú, que avui no hi ha sushi, t'hauràs de conformar amb aquests dos filets de vedella) i em poso a buscar per Internet. Al setembre l'Òliba, jo i la Bambú, hem de solcar Europa amb del cotxe nou (capritxosament nou a parer de l'Òliba) per desembarcar (no és un verb exagerat per com l'Òliba omple el cotxe) a la capital del vell continent. No, Brussel·les, no, que la ciutat belga només hi vas si ets terrorista i vols estar tranquil. Us parlo de l'alegre i esplèndida Berlín.

 Faig una cerca a la xarxa d'hotels per gossos, amb mots com ara "hotels per gossos" o més internacionalment, que aquí una té idiomes,"dog holidays". Els meus companys de febre canina tenen raó, em dic entusiasmada en veure que els resultats són numèric-impactants. Però m'endinso en la lletra petita, perquè sóc així, que voleu que hi faci, sempre haig d'entretenir-me a llegir les clàusules més insignificants i intranscendents i un munt d'altres in... Així acabo topant-me amb menudeses, qüestions sense importància, com ara que el gos ha d'anar sempre lligat, que no pot entrar al bar ni al restaurant de l'hotel, que no pot quedar-se sol a l'habitació, no pot estar-se ni als salons ni a la recepció més enllà del necessari per arribar fins a la seva cambra ... Carai, l'Europa postmoderna que accepta animals a tot arreu, comença a trontollar. Segueixo llegint. Mira en aquest hotel no permeten gossos de més de 25 kg. Bambú, què en penses? Si fas dieta de pinso light, corres dues hores al dia i quan treguin la balança, procures mantenir una pota a terra, potser encara colaria... Per cert, podries deixar d'aspirar el terra del menjador, que ja no queda cap molla de pa. Ah, mira, aquest altre, que xulo, amb piscina (a la que els gossos no s'hi poden acostar en un radi d'un kilòmetre) però... umm... que estrany, què deu significar això de "mascotes admeses sota petició". Els hauré d'enviar una foto teva? Espera, sí, que miro el pes màxim... ah, doncs, 15kg.. Està bé, no cal que et posis així, Bambú, no penso deixar-te morir de gana només per entrar en un hotel.

Faig un stop per oferir-li un resum a l'Òliba. A Europa, el paradís caní per excel·lència, explico en to didàctic, pots viatjar amb el teu gos i allotjar-te a un munt d'hotels a condició que l'animal en qüestió sigui poc més gran que una rata o bé sembli sortit d'un camp de concentració, passi com un fantasma per les parts comunes, i facis torns amb la teva parella per tal que una s'estigui amb el gos tancada a l'habitació mentre l'altra baixa a esmorzar, es banya a la piscina o pregunta una adreça a la recepció. I sempre prèvia aprovació de la corresponent petició amb foto inclosa de la mascota i certificat de bona conducta d'un veterinari col·legiat. D'acord, d'acord, això últim del veterinari m'ho he inventat.

Què dius Òliba? Que això no és cap problema? Tens raó, la Bambú és força fotogènica, de fet els toca-gossos-espontanis que ens trobem pel carrer no paren d'elogiar les seves faccions, que freguen la perfecció, i retocant una mica allà i una mica aquí, potser no es nota que pesa 36 kg (sobre la seva silueta, els toca-gossos-espontanis guarden silenci). I total, això de què no es pugui quedar sola a l'habitació ni tampoc anar enlloc, no és tan greu, sobretot si una, o sigui tu, Òliba, no ets la que t'has de quedar a fer-li companyia. Però, espera, carinyo meu, coseta meva, boleta del meu cor, hi ha una cosa més, aquí diu que "s'aplicaran tarifes extres per mascotes". Tens raó amor, per aquí sí que no hi passem, ni pensar-ho, de cap manera, doncs res de res, que se'l confitin l'hotel, ja ens espavilarem, buscarem un càmping o dormirem sota un pont si cal.
 
Ai, Òliba, carinyo meu, coseta meva, boleta del meu cor, que agradable és saber que una sempre pot refiar-se de la teva inesgotable, implacable i magnífica tacanyeria. Ai, si és que tu rateta meva, garrepa del meu cor, tu sí que no em falles mai.

dilluns, 4 de gener de 2016

El Lector de Balzac

El Lector de Balzac es va fer advocat no pas per vocació sinó, com tants d’altres, per pragmatisme.  No es podia guanyar la vida llegint Balzac, li varen dir i repetir els seus pares i el Dret sempre ha estat un refugi segur per lectors. No es va prendre els seus estudis amb especial entusiasme, ni abans ni després de llicenciar-se. Al cap i a la fi, només era  una manera de sobreviure. Res comparat amb les hores intenses, inoblidables llegint les vicissituds del jove Lucien Chardon.
Seguint també els dictats de la societat, el  Lector de Balzac, (en endavant LB, per seguir la fórmula de les abreviatures dels tediosos contractes)  es va casar i va procrear. Cònjuge i prole eren símptomes de normalitat, encara que robessin hores a Zola, Flaubert, Tolstoi...
Per desgràcia per LB,  va resultar que el pompós títol de Dret amb la signatura del rei, no era garantia de dignes emoluments. Un s’havia d’esmerçar per destacar entre legions de lletrats afamats. Ni les maratonianes jornades laborals ni l’especialització amb màsters que acabaven a les tantes de la nit, no el van convèncer com a mètode de lluita. Va buscar la solució al seu temple particular. A les llibreries plenes de novetats sueques insubstancials, s’amuntegaven els anomenats llibres d’autoajuda, una gran part dels quals clamaven tenir la clau de  l’èxit professional. LB va fer un esforç per ignorar el pobre vocabulari, la sintaxi defectuosa, la criminal manca d’estil i se’n va empassar uns quants a la recerca de la fórmula mágica. Pensament positiu i creatiu, fer de les dificultats una oportunitat, confiar en un mateix, i un llarg etc de tasques entre les quals, per sort, cap incloïa treballar més. LB va desenvolupar a poc a poc la manera de fer diners, almenys prou per satisfer les expectatives socials i familiars, malgrat que  cada vegada que aconseguia una bona pessigada es sentia com si la seva particular pell de xagrí empetitís una mica més.
Sense saber massa bé el motiu, LB es va trobar un dia amb una demanda de divorci, una  pensió d’aliments per la canalla, la meitat de la quota de  la hipoteca del domicili familiar, i una renda mensual d’arrendament  per un piset on no cabia ni una tercera part de la seva biblioteca. Per resoldre-ho, va haver d’imprimir un punt d’urgència a la seva escalada de recaptació positiva i creativa d’ingressos.Tot plegat, un embolic que li va permetre esgarrapar unes quantes hores de lectura els caps de setmana que no li tocaven els nens.

I així la filtració de la seva imminent detenció, li va arribar un dissabte divertint-se amb la caricatura de l’avariciós Sr. Grandet. El van sorprendre les imputacions: blanqueig de capitals, falsedat documental, frau fiscal i suborn. Aquells eren els delictes dels pèrfids i els mesquins, no pas els seus, tot i que tècnicament i ben mirat, i només una mica, no pas molt,sí que els havia comès. La seva desídia jurídica no li va impedir copsar-ne la gravetat, però només una incògnita el va trasbalsar: es pot llegir Balzac a la presó?