Aquest matí m’he llevat amb un record a càmera lenta. No n’havia tingut mai cap abans.
Baixo per un dels carrers estrets del centre. Una ambulància em barra el pas. Penso que algun giri ha begut de massa. Segueixo endavant. Rodejo l’ambulància. Cada pas és llarguíssim i cada gest dura segons. Esquivo la gent que miren. Sento una veu de dona que s’esgarrifa:
-Quanta sang!
A mi m’és igual. La sang no em fa angúnia. Només vull passar. Un peu davant de l’altre i ja sóc al costat de la llitera. Sola de sobte. Miro el ferit. Un noi jove. Els de les emergències li han tret les gasses. Preparen una espècie de paper de plata per tapar-lo. Veig el seu tors nu i cobert de sang. I una terrible ferida al pit just a sobre el cor. En carn viva. A un metre de mi. Això és la mort, però jo el veig, el vull veure, viu. Li miro la cara. Ja no porta la respiració assistida, però encara té un tub a la boca. Aixeco la vista i veig gent al portal de l’estanc. Rostres joves, silenciosos i angoixats.
Giro el cap altre cop endavant. Un pas i un altre. Ja torno a ser entre la gent. Em creuo amb un home que empeny un cotxet amb una criatura. Vull dir-li que s’aturi, que no pot continuar, que els ulls del nen no poden veure el que han vist els meus. Però per parlar hauria de sortir del meu estat d’estupor i no vull fer-ho. Només vull seguir endavant. Un peu davant de l’altre. Seguir. Caminar. No m’aturo ni em giro quan els xicles esfereïdors d’una dona trenquen el silenci darrera meu. Algú murmura:
- És mort, és mort.
Només vull seguir endavant. Un peu davant de l’altre. Caminar. Seguir .
