diumenge, 21 de maig de 2017

Amanda Knox



Casualment vaig topar per internet amb  un documental de Neflix sobre el cas d’Amanda Knox o com l’anomenaven els tabloides britànics Foxy Knoxy. Sempre m’han atret les històries dels falsos culpables, dels innocents acusats i sovint condemnats per crims que no han comés. Per fer-vos memòria, o per informar-vos si no sou afeccionats a les notícies de successos, Amanda Knox, i el seu novio italià varen ser acusats de l’assessinat d’una jove anglesa a Itàlia. Knox, americana i de només 20 anys, compartia casa amb la víctima des de feia cinc setmanes. Les sospites van recaure sobre ella per una  reacció “inapropiada”, “estranya” a la mort de la que es suposava la seva amiga. A partir d’aquí la premsa anglesa  va posar-hi tota la salsa i un embolic de declaracions contradictòries i proves científiques poc acurades va donar com a resultat una condemna a 26 anys per Amanda Knox i 25 per el noi italià.  En judici previ i separat, també va rebre la seva part un  tercer implicat, un jove de Costa de Marfil, sobre el qual les proves eren més fermes, si és pot dir així en mig d’una investigació que feia aigües per tot arreu, però ves per on, aquest acusat, pobre, emigrant i amb antecedents,  no li interessava a ningú. Knox i   la seva parella  varen  passar a la presó 4 anys, abans de ser absolts en l’apel·lació i, en un despropòsit de via crucis judicial, encara van haver de passar quatre  anys més fins que  van ser definitivament exonerats.  

El documental repassa tots aquest fets i  deixa que els implicats parlin per ells mateixos, des del fiscal inquisidor al el periodista sense escrúpols, però el fil conductor és la protagonista,  Amanda Knox. El resultat és un al·legat a favor de la presumpció d’innocència que  posa la pell de gallina.

Durant molts anys molta gent intel·ligent i sensible, cineastes, escriptors, juristes, polítics, s’han interessat per tema dels innocents acusats de crims terribles sense proves. Les nostres lleis han evolucionat i s’han fet tota mena de reformes per tal d’evitar que aquestes injustícies es repeteixen, però malgrat tot aquesta lacra no s’ha aturat amb els anys. Els mitjans de comunicació juguen moltes vegades un paper lamentable. Un crim resolt, amb un culpable clar i evident, no resulta especialment atractiu per la premsa. Són força més interessants els casos en que les proves són poc sòlides, perquè aleshores tots plegats podem jugar a ser detectius. Actituds, reaccions,  tics facials o postures corporals són analitzats fins a l’absurd. Ser fred i controlat, antipàtic, orgullós o simplement raret esdevé una prova de càrrec. Una afirmació de l’encausat  ambigua, de mal gust o desafortunada,  gairebé sempre fora de context, constitueix un indici. Un rumor sobre qualsevol aspecte de la vida del fals culpable, es transforma en una veritat que ens permet jutjar  el seu estil de vida. Mentides i contradiccions en la versió de l’incriminat, són també un tòpic i tothom oblida que si bé poden ser causa de sospita, no són per elles mateixes evidències de res. Quan a la fi l’opinió pública arriba  a la convicció de la culpabilitat, la presumpció d’innocència ja és paper mullat i no hi ha jurat al món capaç de vèncer l’onada irracional que clama justícia. Són culpables i han de ser condemnats. Les proves són el que menys importa.

I s’oblida allò fonamental i és que és mil vegades millor absoldre un culpable que sentenciar a un innocent. No només per  compassió per el patiment de l’ injustament condemnat, sinó per nosaltres mateixos. Quan un innocent va a la presó, tots esdevenim vulnerables i quedem a mercè de la sort. Com diu Amanda Knox  en el documental, amb una mirada que gela l’ànima, o sóc una psicòpata amb pell de xai o sóc com tu.

diumenge, 7 de maig de 2017

Un wc, per favor.


Ahír em van venir ganes d’escriure quasi al mateix temps que d’anar al lavabo. Sense saber com em vaig descobrir a mi mateixa  discorrent un post escatològic sobre les diverses formes d’evacuar. Em vaig imaginar un retorn triomfal al blog amb un text de mal gust, rebel i divertit.
Potser encara no és tard per  escriure’l, tot i que no sé per què,  avui em sembla més trist que no pas còmic.
Es poden tenir unes ganes de cagar, satisfactòries, plenes, sòlides en ambdós sentits del terme, generades per àpats gegantins que pesen a la  panxa inflada i quan finalment acaben corrent per les tuberies, una, o sigui jo, es sent alliberada d’un pes, lleugera i feliç.
Però les d’ahir no eren d’aquest tipus. Eren unes ganes de cagar, d’enciam i escarola, de brots de soja, plenes de fibra i poc greix, delicades i minúscules, d’aquelles  que un cop liquidades en el wc, no proporcionen cap felicitat i que en contemplar-les fetes realitat no semblen més importants que les d’un gatet.
Hi ha un tercer tipus de ganes de cagar, que són les súper urgents, de les que venen quan una, altre cop jo, ha esmorzat quatre cafés i déu cigarrets, i que en cas de no tenir un recipient adequat a menys de dos minuts podrien convertir la meva vida de només depriment a  patèticament infernal, pitjor fins i tot que aquell malson infantil en el que anava al col·legi sense pantalons.
Mentre pensava en el post, un cop ja eliminades les ganes d’anar de ventre, malauradament del segon tipus (sí, ho heu endevinat, estic a règim), l’Ôliba em va cridar des del balcó: “Coses! Mira que ha passat!”. En treure el cap vaig descobrir el nostre nòrdic recent rentat i en procés d’assecat, amb una enorme i fastigosa cagarada de colom. I  em vaig preguntar si allò seria un senyal.