dimarts, 3 d’abril de 2018

La guerra dels gossos




La plaça dels gossos, en diuen alguns. O també, la plaça dels labradors. Són d’aquesta raça bona part dels quissos que al capvespre hi juguen. Els amos ens apleguem en un parell de bancs i xerrem. A vegades hi ha tensions. A tal no li cau l’altre i a l’altre li molesta el de més enllà. Som humans, ens barallem, ens critiquem, ens fem amics o enemics, venim més sovint o desapareixem del mapa una temporada. No som sants. No som un grup meravellós ni del tot odiós. Però més o menys ens tolerem. Els gossos són més amics entre ells que nosaltres, segur. Potser hauria de dir les gosses, doncs gairebé totes són femelles. Corren, salten, juguen amb pilota o sense, es mosseguen amb afecte o amb més mala baba i alguna vegada, poques, es marquen amb un lladruc furiós o ensenyant les dents. No passa mai res més. O almenys els amos no hem deixat que passi.
La vieja, com li diu algú, també té gos. I gat. I canari. El pobre petaner, esquifit  i amb un lladruc agut ens contempla des del balcó i maleeix no poder baixar a la plaça. O això ens sembla a nosaltres. A la seva mestressa li deu semblar que borda d’indignació i menyspreu. Com pot ser que de totes les places del poble, hàgim anat a triar la de davant de casa seva, és deu preguntar. De fet ella  ens va triar a nosaltres, doncs quan va llogar el pis, nosaltres ja feia temps que hi anàvem. Però qui va arribar primer no és cap raó, suposo.  El fet és que la senyora ens odia. La nostra presència esdevé un martiri, un malson, un afront personal. No val la pena discutir de raons, perquè totes serien subjectives. L’únic fet clar és que li molestem fins a punts inimaginables. I potser sí que molestem. Qui ho sap. De fet hi ha d’altres veïns queixosos. A mi si voleu que us sigui sincera, m’importa poc. Ja fa temps que m’he adonat que per no destorbar mai a ningú, al final una podria acabar per deixar de respirar i mira, com que respirar em ve de gust i deixar jugar la meva gossa a la plaça també, doncs ho faig i punt.
I la llei que hi diu, us preguntareu.  Doncs som uns il·legals. Les ordenances municipals només coneixen de gossos lligats. Però  alto, que hi ha llei superiors, diu algú. (No sé per què però aquesta discussió em sona, però deixem-ho que avui el tema va de mascotes). Més de vint mil habitants, un dels pobles amb més gossos de Catalunya i un, un sol, un únic i només un ( he dit ja que només n’hi ha un?) espai habilitat per deixar anar els pobres animals. Si els hi portéssim tots, allò seria pitjor que el metro en hora punta. És més crec que hauríem de posar els gossos els uns sobre els altres, com si féssim un castell. Així doncs, continua l’animalista del grup, que és l’experta en lleis, l’ordenança municipal és d’impossible compliment, ja que no deixar anar un gos com a mínim 30 minuts al dia és maltractament animal. Posats a escollir entre maltractar les nostres mascotes, acte que a banda d’una baixesa moral indescriptible,  podria ser delictiu  o  complir una ordenança municipal estúpida, doncs està clar, oi?  De tota manera, reduir la discussió a la legalitat és ben absurd, perquè  a la veïna molesta que no para de trucar a la policia municipal, l’hem vista tots, passejant ben feliç amb el seu gosset per la platja, passant-se per un lloc un rètol  clar i explícit de prohibició. 
Així doncs, si no és una qüestió que es pugui reduir a molesten o no, per ser totalment subjectiu, ni que es pugui resoldre per l’aplicació de la llei, perquè tindríem arguments a favor i en contra, què ens queda?
Podríem estar parlant d’un problema cultural. Els veïns molestos podrien ser àrabs, que són fervorosament anti-canins (es veu que un quisso va mossegar Mahoma quan era nen) i  nosaltres podríem ser tots argentins (per què tots els argentins tenen gos?). Però no és el cas. En conflictes més actuals, podria ser tabernesos  contra independentistes, però el cert és que els llaçets grocs floreixen a manquen amb igual proporció a ambdós bàndols. De fet, una veïna jove que llueix orgullosa el seu llaç groc, no fa gaire ens escridassava davant la seva pròpia filla de tres anys:
-   A ver si viene la policía y os multa de una puta vez!!
I no contenta amb això ens va regalar una metàfora preciosa per referir-se als gossos més petits:

-    Un mierda de lame-coños!
El llenguatge popular no deixarà mai de sorprendrem.
També  podria ser una simple qüestió d’amor o aversió pels animals. Però de fet la senyora que ens odia amb un odi més militant, té gos, ja ho he dit, i la veïna del llaç groc és veu que també en tenia un, un de petit, un lame...sí, un d’aquests, que es veu que tenia un problema, i és que mossegava, clavava les dents a la carn, nyam.  Sí,  ja sé què penseu: a  veure qui li pregunta a quina part del cos exactament la va mossegar... I pel que fa a nosaltres, tots tenim gos, però a banda de la noia animalista que té brots fanàtics,  la resta som ben normalets i fins i tot, alguns, entre els que jo em compto, som poc afeccionats a la fauna, així en genèric i perquè sí.
Al final, doncs,  què ens distingeix els uns dels altres? Fins i tot, algun de vosaltres, (traïdor!)  s’està preguntant,  qui són els bons i qui, els dolents en aquesta historia?
Sempre m’han agradat les ambivalències, els grisos, els matisos, les contradiccions i els finals oberts. Però avui, no. Avui el desenllaç és negre com la boca del llop.  Als arbres propers a la plaça algú hi ha posat  verí. Així de fort, així de cruel, així de salvatge.
 No ha passat res, cap gos ha mort. Malgrat les denúncies, tots sabem que la policia no farà res i que els culpables no seran sancionats.  I un altre dia tornarà a passar. Verí.  Així de fort, així de cruel, així de salvatge.

dissabte, 23 de setembre de 2017

Un dia inoblidable


Dijous al matí, mentre conduïa el cotxe i escoltava la ràdio vaig tenir un moment d’inspiració dels que només esdevenen una vegada  a la vida, o potser dues o tres, o fins i tot un cop l’any, en fi que a mi em venen cada cinc minuts, però no per això deixen de ser importants, eh?
Total que era un moment així com qualsevol altre, quan vaig girar-me cap a l’Òliba i vaig proclamar:
- Vint de setembre, Òliba, avui és vint de setembre de 2017. Recordarem aquesta data durant molts anys.
-I tant, avui és un dia històric... -va contestar sagaç l’Òliba.- D’això... que em podries donar alguna pista de per què?
Li vaig clavar una mirada furibundament patriòtica abans de que ella afegís amb veu una mica alta, això és cridant com una boja:
-Mira endavant, hòstia! Que ens la fotrem!  I aleshores sí que ens en recordarem, sí.
 Després de passar la tarda pintant unes caixes de fusta i amb l’orella enganxada a la ràdio que no parava d’atronar  notícies apocalíptiques, a les 7.45 ens vam posar en marxa per aplegar-nos a la plaça del poblet del Priorat on tenim la casa i protestar junt amb una multitud, formada en gran part de vells i nens, que no superava les dos-centes persones, però que només calia ser Guardia Civil o Ministre del Interior per percebre que en el fons, molt en el fons, es tractava d’una turba tumultuosa.
L’Òliba experta en manis i protestes de tots tipus, de seguida va anar per feina:
- Vaig a buscar unes cerveses- em va engaltar abans de desaparèixer entre la turba.

Quan va retornar, ja havíem cridat Visca Catalunya unes quantes vegades i anàvem per la meitat dels Segadors. Acabada la sessió musical, per la meva part de playback la major part del temps (diguem que tinc mala memòria per les lletres) ens vam entusiasmar amb el Votarem. L’Òliba se’m va atansar preocupada:
- Què els fa mal a aquesta gent?

-    Eh?

-   Sí, dona, que no paren de demanar Voltaren.

Vaig respirar a fons.
Els fa mal la dignitat.

-   Aaah, ja... i, escolta, amb un Ibuprofe no farien?

De tornada cap a casa, i després d’una llarga xerrada, que vaig intentar que fos el més pedagògica possible, l’Òliba i  em va mirar amb posat seriós, sense ni rastre de la  feliç innocència amb que fins al moment havia rebut les notícies del dia.
-    Ja ho entec.- em va dir- Avui és un dia per prendre determinacions.

Acte seguit es va treure el mòbil i va començar a manipular-lo amb gest greu. Per uns segons em vaig témer el pitjor. A veure si m’havia passat amb el meu discurs i ara l’Òliba estava buscant per unir-se a la facció més radical del grup més radical pertanyent a l’assamblea més radical, adherida la branca més radical de la CUP.

- Què fas?

-  Espera... ara, sí, ja està fet.

-  Què has fet?- vaig preguntar amb un fil de veu.

-  He entrat al Clash Royale i m’he apuntat al clan dels Catalan Power.

-  Perdona?

- Sí, és que abans, per pura casualitat, estava al Clan de los Mostoleños.

A la nit, després d'un dia tan llarg, em va costar agafar el son i mentre donava voltes al llit em va venir al cap la frase de Junqueras de només el poble salva al poble. L'Òliba va interrompre els meus pensaments amb un ronc creixent i satisfet. Em vaig deixar caure, relaxada per fi, i mig adormida em va semblar que el respirar de l'Òliba que es transformava en paraules i em responia:

- Doncs que bé, perquè jo sóc de ciutat.

I em vaig quedar fregida.