Demanant un taxi

Un fet fatídic s’inicia amb una dona sota la pluja aturant un taxi. Com pot ser que un gest tan simple com aixecar un braç desencadeni una desgràcia? Aquesta és la història d’una mala decisió. Presa en un instant. Just quan diu:

-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!

I sense donar temps a una resposta penja el mòbil. Baixa de la vorera, veu un cotxe groc que s’acosta i alça el braç. Es fica dins el taxi i li dóna l’adreça.

-Vagi ràpid que faig tard- li ordena.

El conductor li respon amb cara de mala hòstia. Poc després enceten una discussió. El taxista no només no vol córrer sinó que, segons ella, ha agafat el camí més llarg. S’acaloren, les paraules pugen de to. El taxista es gira per cridar-li un improperi.

-Atenció!- crida ella espantada.

Una furgoneta que ha sortit del no res i s’ha creuat el seu davant. El taxista dóna un cop de volant a la desesperada. El cotxe patina per la calçada mullada. El semàfor dels vianants està en verd. Un nen creua el carrer. El xiscle dels neumàtics frenant. Un cop sec i un cos petit que salta sobre el capó i xoca contra el parabrises. El cotxe s’atura i el cos rebota contra el ciment.

A la ciutat quasi tots els atropellaments tenen resultat de mort. Un accident. Un fet tràgic. Un número més en les estadístiques. Si ella no hagués anat amb presses, si no hagués agafat el taxi... Què conforma una decisió i no una altra?

Retrocedim altre cop. Escoltem una mica més de la conversa que ella té just abans de pujar al taxi.

-On ets?- li diu la veu a l’altra banda del telèfon.

-Estava mirant sofàs en una botiga

- I bé?

-I bé, què?

-Que si n’has trobat algun?

-Només estava mirant, per comparar preus i qualitats- respon ella irritada.

-Però si ja n’has mirat a trenta de botigues. Ningú diria que comprar un sofà sigui tan complicat.

-Només em vull assegurar de que comprem el millor possible.

-Ja- diu l’interlocutor amb sarcasme.

-Un sofà ha de durar anys, durant els quals ens hi haurem d’asseure cada dia. És una decisió important.

-D’acord- es rendeix- però vens ja?

-Agafo el metro i en vint minuts sóc aquí.

-Buf, escolta la pel·lícula comença d’aquí a res. No arribaràs a temps.

-Merda!-exclama- Agafo un taxi i arribo en cinc minuts.

Una casualitat. Un fet de la vida. Una decisió que sembla intranscendent i que conjura el destí contra una altra persona, personeta en aquest cas, que res hi té a veure. Després de l’accident, del succés, la noia li explica al policia:

-Feia tard al cinema.

La mirada del jove uniformat sembla recriminatòria.

-Era una pel·lícula molt bona- es justifica ella- Avui era l’últim dia que estava en cartellera.

El policia no respon, però ella sent la veu del seu nòvio una estona abans al telèfon.

-No cal que agafis un taxi, dona. En podem veure una altra- li diu amb to suau.

-No, no, que aquesta només la podem veure avui i és molt bona.

-Ja la veurem en DVD.

-No és el mateix.

-Mira, també fan aquell thriller que et feia gràcia i comença una mica més tard.

-Però l’altra és millor. L’hem de veure.

-Però...

-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!

Què conforma una decisió i no una altra? El policia no ho pregunta però ho pensa i ella sembla que li llegeixi la ment. Dubta només un instant. Serra les dents i li diu al policia:

-Si el taxista hagués fet bé la seva feina, si hagués estat un bon conductor, tot això no hauria passat.

El policia amb cara resignada omple un imprès. Causa de l'accident. Estrés modern, escriu.

La poma de la Blancaneus

Llegint el blog de l'Elvira i Calaix que parlaven de pomes, m’he recordat de la poma de la Blancaneus. No sé si us heu fixat mai en el lapsus d'aquest conte. Suposo que ja coneixeu la història: tot allò de la madrastra, el mirall, els set nans, la poma enverinada i el Príncep Blau. Bé, doncs, resulta, aquí està la confusió del conte, que quan la Blancaneus va mossegar la poma, no se la va empassar sinó que se li va quedar el tros de fruita travessat a la gola. O sigui que no va morir enverinada sinó escanyada. La poma era màgica, fatídica, embruixada, però no verinosa.

El que poca gent sap és que segueixen existint pomes d’aquestes. Són una varietat molt especial, que produeixen uns pomers plantats en terres sinistres, amb llavors i arrels que han estat prèviament sotmeses a un procés d’encanteri maligne molt complicat. La seva collita és molt minsa i per aconseguir-ne una, t’has de dirigir a alguna de la vintena de bruixes més reputades de l’inframón.

A Catalunya tenim la gran sort d’acollir una d’aquestes bruixes, que amagada en una casa solitària d’un paratge remot de Lleida, del qual no m’està permès revelar-ne ni el nom ni la ubicació, cada deu anys té el privilegi de vendre una i només una, poma assassina. No la ven a qualsevol, com us podeu imaginar. La dificultat de la compra, no és tant el preu, una bona suma, que per raons de bon gust ara no diré, sinó que entre els molts possibles compradors la bruixa ha de creure que ets la persona adequada per endur-te la fruita de la mort.

Jo conec una senyora que ara fa uns anys, es va dirigir justament a l’hivern i com ara, en uns dies de molt fred, cap aquella masia centenària i feréstega per aconseguir-ne una. Es va endinsar a peu, enmig d’una tempesta de neu i vent, per camins que amb prou feines podia seguir, estirant de la mà el seu pobre fill de set anys, que no parava de plorar.

No sé què li devia dir a la bruixa, tot i que suposo que no van ser pas les paraules allò que la va convèncer. Puc imaginar que en contemplar el seu rostre, la bruixa devia descobrir la innocència d’aquella mirada espantada. O potser com nosaltres tantes altres vegades, va veure també la bruixa, un ull morat o algun blau que mal tapava el jersei de coll alt i no li van caldre preguntes per saber que aquella era una dona desesperada. El cas és que va ser aquella dona del meu poble, l’elegida entre molts altres.

Poc dies després, un migdia de febrer, al final del dinar, de postres, ella, el seu home i el nen, van menjar una poma cada un. Tots tres van mossegar la seva fruita al mateix temps, les dents de tots tres es van enfonsar en la dolçor d’una poma madura i saborosa, però només un d’ells es va escanyar. El tros de poma se li va quedar travessat a la gola i va començar a fer senyals desesperades a la dona i el fill perquè l’ajudessin. Però ells només es van mirar i van somriure.

Tot això m’ho va explicar la, aleshores ja, vídua, quan vaig encarregar-me dels papers i impostos de l’herència. Ja ho diuen que els advocats som com confessors. Després de sentir aquella terrible història, que la dona em va relatar en un moment de debilitat, em vaig passar unes quantes nits sense dormir, agobiada per esbrinar si era o no el meu deure moral acudir a la policia. Finalment, vaig arribar a la conclusió que de tota manera, ningú em creuria, així que vaig deixar de preocupar-me. Però segueixo sense poder evitar una esgarrifança que em recorre tot el cos, cada vegada que veig algú mossegar una poma vermella.