
Un fet fatídic s’inicia amb una dona sota la pluja aturant un taxi. Com pot ser que un gest tan simple com aixecar un braç desencadeni una desgràcia? Aquesta és la història d’una mala decisió. Presa en un instant. Just quan diu:
-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!
I sense donar temps a una resposta penja el mòbil. Baixa de la vorera, veu un cotxe groc que s’acosta i alça el braç. Es fica dins el taxi i li dóna l’adreça.
-Vagi ràpid que faig tard- li ordena.
El conductor li respon amb cara de mala hòstia. Poc després enceten una discussió. El taxista no només no vol córrer sinó que, segons ella, ha agafat el camí més llarg. S’acaloren, les paraules pugen de to. El taxista es gira per cridar-li un improperi.
-Atenció!- crida ella espantada.
Una furgoneta que ha sortit del no res i s’ha creuat el seu davant. El taxista dóna un cop de volant a la desesperada. El cotxe patina per la calçada mullada. El semàfor dels vianants està en verd. Un nen creua el carrer. El xiscle dels neumàtics frenant. Un cop sec i un cos petit que salta sobre el capó i xoca contra el parabrises. El cotxe s’atura i el cos rebota contra el ciment.
A la ciutat quasi tots els atropellaments tenen resultat de mort. Un accident. Un fet tràgic. Un número més en les estadístiques. Si ella no hagués anat amb presses, si no hagués agafat el taxi... Què conforma una decisió i no una altra?
Retrocedim altre cop. Escoltem una mica més de la conversa que ella té just abans de pujar al taxi.
-On ets?- li diu la veu a l’altra banda del telèfon.
-Estava mirant sofàs en una botiga
- I bé?
-I bé, què?
-Que si n’has trobat algun?
-Només estava mirant, per comparar preus i qualitats- respon ella irritada.
-Però si ja n’has mirat a trenta de botigues. Ningú diria que comprar un sofà sigui tan complicat.
-Només em vull assegurar de que comprem el millor possible.
-Ja- diu l’interlocutor amb sarcasme.
-Un sofà ha de durar anys, durant els quals ens hi haurem d’asseure cada dia. És una decisió important.
-D’acord- es rendeix- però vens ja?
-Agafo el metro i en vint minuts sóc aquí.
-Buf, escolta la pel·lícula comença d’aquí a res. No arribaràs a temps.
-Merda!-exclama- Agafo un taxi i arribo en cinc minuts.
Una casualitat. Un fet de la vida. Una decisió que sembla intranscendent i que conjura el destí contra una altra persona, personeta en aquest cas, que res hi té a veure. Després de l’accident, del succés, la noia li explica al policia:
-Feia tard al cinema.
La mirada del jove uniformat sembla recriminatòria.
-Era una pel·lícula molt bona- es justifica ella- Avui era l’últim dia que estava en cartellera.
El policia no respon, però ella sent la veu del seu nòvio una estona abans al telèfon.
-No cal que agafis un taxi, dona. En podem veure una altra- li diu amb to suau.
-No, no, que aquesta només la podem veure avui i és molt bona.
-Ja la veurem en DVD.
-No és el mateix.
-Mira, també fan aquell thriller que et feia gràcia i comença una mica més tard.
-Però l’altra és millor. L’hem de veure.
-Però...
-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!
Què conforma una decisió i no una altra? El policia no ho pregunta però ho pensa i ella sembla que li llegeixi la ment. Dubta només un instant. Serra les dents i li diu al policia:
-Si el taxista hagués fet bé la seva feina, si hagués estat un bon conductor, tot això no hauria passat.
El policia amb cara resignada omple un imprès. Causa de l'accident. Estrés modern, escriu.
