dissabte, 23 de setembre de 2017

Un dia inoblidable


Dijous al matí, mentre conduïa el cotxe i escoltava la ràdio vaig tenir un moment d’inspiració dels que només esdevenen una vegada  a la vida, o potser dues o tres, o fins i tot un cop l’any, en fi que a mi em venen cada cinc minuts, però no per això deixen de ser importants, eh?
Total que era un moment així com qualsevol altre, quan vaig girar-me cap a l’Òliba i vaig proclamar:
- Vint de setembre, Òliba, avui és vint de setembre de 2017. Recordarem aquesta data durant molts anys.
-I tant, avui és un dia històric... -va contestar sagaç l’Òliba.- D’això... que em podries donar alguna pista de per què?
Li vaig clavar una mirada furibundament patriòtica abans de que ella afegís amb veu una mica alta, això és cridant com una boja:
-Mira endavant, hòstia! Que ens la fotrem!  I aleshores sí que ens en recordarem, sí.
 Després de passar la tarda pintant unes caixes de fusta i amb l’orella enganxada a la ràdio que no parava d’atronar  notícies apocalíptiques, a les 7.45 ens vam posar en marxa per aplegar-nos a la plaça del poblet del Priorat on tenim la casa i protestar junt amb una multitud, formada en gran part de vells i nens, que no superava les dos-centes persones, però que només calia ser Guardia Civil o Ministre del Interior per percebre que en el fons, molt en el fons, es tractava d’una turba tumultuosa.
L’Òliba experta en manis i protestes de tots tipus, de seguida va anar per feina:
- Vaig a buscar unes cerveses- em va engaltar abans de desaparèixer entre la turba.

Quan va retornar, ja havíem cridat Visca Catalunya unes quantes vegades i anàvem per la meitat dels Segadors. Acabada la sessió musical, per la meva part de playback la major part del temps (diguem que tinc mala memòria per les lletres) ens vam entusiasmar amb el Votarem. L’Òliba se’m va atansar preocupada:
- Què els fa mal a aquesta gent?

-    Eh?

-   Sí, dona, que no paren de demanar Voltaren.

Vaig respirar a fons.
Els fa mal la dignitat.

-   Aaah, ja... i, escolta, amb un Ibuprofe no farien?

De tornada cap a casa, i després d’una llarga xerrada, que vaig intentar que fos el més pedagògica possible, l’Òliba i  em va mirar amb posat seriós, sense ni rastre de la  feliç innocència amb que fins al moment havia rebut les notícies del dia.
-    Ja ho entec.- em va dir- Avui és un dia per prendre determinacions.

Acte seguit es va treure el mòbil i va començar a manipular-lo amb gest greu. Per uns segons em vaig témer el pitjor. A veure si m’havia passat amb el meu discurs i ara l’Òliba estava buscant per unir-se a la facció més radical del grup més radical pertanyent a l’assamblea més radical, adherida la branca més radical de la CUP.

- Què fas?

-  Espera... ara, sí, ja està fet.

-  Què has fet?- vaig preguntar amb un fil de veu.

-  He entrat al Clash Royale i m’he apuntat al clan dels Catalan Power.

-  Perdona?

- Sí, és que abans, per pura casualitat, estava al Clan de los Mostoleños.

A la nit, després d'un dia tan llarg, em va costar agafar el son i mentre donava voltes al llit em va venir al cap la frase de Junqueras de només el poble salva al poble. L'Òliba va interrompre els meus pensaments amb un ronc creixent i satisfet. Em vaig deixar caure, relaxada per fi, i mig adormida em va semblar que el respirar de l'Òliba que es transformava en paraules i em responia:

- Doncs que bé, perquè jo sóc de ciutat.

I em vaig quedar fregida.




dissabte, 8 de juliol de 2017

Una dama blanca


Un vent sec fueteja els tendals de les terrasses dels pocs bars oberts. La mar està plana com un llac. El sol brilla amb inclemència malgrat que encara és molt d’hora. Una llum intensa, d’una blancor feridora banya el passeig vora la platja. Unes dones grans amb uns ridículs vestidets de colorins es repengen a la barana metàl·lica, mirant el mar  i xerrant de les seves coses. Un noi amb un hasqui creua amb direcció al cementiri, caminant amb  gambades llargues i sense parar cap atenció a res ni ningú. Tot sembla normal. Un tranquil i avorrit matí de diumenge d’estiu. Però, de sobte, la nota discordant capta  la meva mirada. Una senyora gran, molt gran, octogenària diria, s’està dempeus al mig del passeig. Va vestida amb americana i pantalons de lli  blanc. Els pantalons són massa llargs i se li arruguen als turmells abans de deixar pas a unes sabates marrons amb una mica de taló. Una pamela també blanca li tapa la cara, però deixa veure   uns llargs i despentinats cabells grisos que li cauen sobre les espatlles amb poca gràcia.  Malgrat  la seva vestimenta pretesament elegant, el seu aspecte és llastimós. Empeny un carro d’aquells d’anar a comprar de color lila, ple d’alguna cosa que deu pesar molt, per l’esforç que li costa de moure’l. Mou el cap en totes direccions i aixeca el braç assenyalant per a ella mateixa una casa i després una altra. Com si busqués quelcom i s’anés preguntant, serà allà? O potser és més a la dreta? O més a l’esquerra? Espera, potser és aquest portal? Titubeja, mira a tort i a dret, empeny el carro cap a una banda com si  hagués trobat allò que cerca, per al cap d’un moment, amb gest decebut retrocedeix el camí fet, buscant de nou, assenyalant una altra casa. Finalment s’acosta a les dones que xerren i que se la miren amb sorpresa. Parlen una estona i les dones assenyalen molt lluny com si li diguessin que el seu destí es troba quilometres més enllà, passada l’església, a l’altra punta del poble. La vella gesticula també i, sense fer-los cas, continua fitant els  balcons que s’avoquen a la platja. S’aparta de les dones, que encara la miren una estona perplexes, abans de continuar amb la seva conversa privada.  Carro amunt, carro avall, la vella  s’acosta a un portal i pica al timbre, però no s’atura a esperar resposta. Assenyala la casa del costat i continua caminant. S’aparta de la porta per tenir perspectiva per donar un cpp d’ull a la façana abans d’atansar-s’hi i  picar un altre timbre. Tot d'una,  m’assalta una por irracional. I si la casa que cerca tan desesperadament és la meva? I si és a mi a qui busca? I si dins el carro porta alguna cosa terrible, com ara un cadàver i és a mi a qui ha d’entregar la seva funesta càrrega? Em fico dins a casa, i provo d’oblidar-me de la vella, com si fos un mal presagi que vull foragitar.

Gairebé una hora més tard, torno a treure el cap pel balcó. La senyora segueix allà fora, donant voltes com una baldufa. Estic a punt de recaure en la meva follia quan entra en escena  una patrulla de la guàrdia urbana. Imagino que algú els ha avisat perquè van directes cap a l’estrafolària dona. Parlen amb ella, i sembla que li demanen que es tranquil·litzi, tot i que la senyora no sembla pas nerviosa, només una mica amoïnada perquè segueix assenyalant una casa com si els digués, veieu és aquí, és aquí on vaig, però el problema és que ves a saber per què resulta que no és aquí. Un petit entrebanc de no res, vaig aquí però aquí s’ha evaporat, ai què hi farem.

Els guàrdies la convencen perquè vagi amb ells. Aquí és allà, li deuen haver dit. S’ha mogut una mica, però segueix sent aquí. Els contemplo allunyar-se i em pregunto per què carai els dos policies poden moure l’aquí cap allà i l’allà cap aquí, però no poden ajudar una pobra vella a empènyer un carro d’anar a comprar.